La vida és a la platja

Que si m’estimo una mica menys hi haurà lloc perquè algú m’estimi una mica més, i si faig fora la tirana de dins hi haurà lloc perquè entri un parlament sencer. Les portes obertes perquè sempre hi corri l’aire i un constipat constant que em tregui de passeig mocosa i enfredorida per les platges explicant a tothom que és el vaivé de la gent que em passa per dins el que em posa malalta. Parlar entretallada per la incapacitat de la llàgrima i somriure al final, cínicament. Tots volem estar tranquils i a la platja, com sardines, hi ha nens que ploren fort, xineses que fan massatges, gavines urbanes i la gent, que ens comparem els cossos. I jo, mocant-me.