Fa anys que el temps passa inexorable però arriba el dia en què de sobte –un dia gris d'hivern amb pluja fina i agullada– les cames et fallen. I quan t'aixeques de la cadira, necessites doble empenta dels braços. Que també han perdut la força, de sobte. I els ulls et ploren sovint sense raons aparents i t'adorms durant el dia i no dorms durant la nit.
La vellesa.
I tota la força que tenies sembla que ningú no la recordi. No t'ho pensis pas, només ho fem veure de tant com ens dol. Recordem a cada minut quan ens vas bressolar amb cançons dolces d'altres temps. Recordem el braç de ferro i la veu autoritària. Recordem els teus ulls emocionants al nostre primer parc d'atraccions. Recordem quan ens aguantaves els dies malalts amb els nostres plats preferits.
La vellesa.
Ho recordem tot. Per això hi som sense retrets, o ho intentem. Girem la mirada cap a un altre cantó i quan ens n'adonem tornem. Fem de bastó, de pròtesi i de mirall sempre que cal. Venim a contracor i al final riem junts. La teva resignació i humilitat ens guanyen la partida cada vegada.
La vellesa.
I així, sense dir-nos-ho, tots sabem el que ens diem. Tu i nosaltres. Que tots hi som i hi serem.
4 comentaris:
Brillant.
Que boniques les teves paraules!. El temps ens converteix en cuidadors d'aquells que varen tenir cura de nosaltres.
M'has fet emocionar, cony.
Ja som dos emocionats...
Publica un comentari a l'entrada