Ja només ploro quan plou, així em camuflo rere les gotes i els cabells més llargs se m'arrapen a les galtes molles i tot sembla normal. Sota l'aigua ballo sola amb moviments espasmòdics i m'aguanto el desig animal de tu. Endins del diluvi prenc olor de fonoll, de romaní i d'espígol. Amb les mans líquides i els ulls salats salto marges i grapejo camps a través del temps tornant a buscar allò que en queda, de les hores somortes sota la pluja. Els peus freds arrapats a la roca, com un mal arbust que creix pel pedregar. Faré arrels fondes i primes entre roques de conglomerat i a un avenc de tu creixeré i creixeré amb saba nova per espiar-te només les tardes grises de primavera.
2 comentaris:
Com sempre, molt bo.
Ostres, jo també he escrit sobre pluja però no l'havia llegit, el teu! M'agrada, fa molt bona olor!
Publica un comentari a l'entrada