tot és molt més difícil si entremig apareixes tu com una finestra emergent, d'aquestes pop-up, fent-te el desmenjat, com qui no vol la cosa. ser a milles de distància no vol dir ser més lluny, i apareixer i desaparèixer com el botó verd del xat només crea addició. aquí seguim com sempre, sumant i restant amb els dits i recordant allò de «me'n porto un». per cada un que me'n porto acumulo arxius ocults a la memòria, que qui sap si mai algú descobrirà. tinc un amic informàtic que em repeteix incansablement que tancar no és sortir del programa, i me'n ric, de tanta raó com té. però jo, ingènua, encara crec que amb l'ESC puc esborrar-ho tot i el vaig clicant obsessivament. al final em carregaré el sistema i no podré ni enviar-te aquest correu que fa dies que em reclames. sàpigues que no, que jo ja no teclejo paraules, m'he passat al directe més pur.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
tan botó i tanta tecla...
a vegades el més senzill és fixar-se en l'inclinació de les celles.
Ho delaten tot.
guapa! i en els ulls, les mans, i les ungles :) que cremi tot ja, no?
aquí, des de Barcelona, ja fem tot el que podem perquè cremi tot... i espera.
Publica un comentari a l'entrada