l'olor de tu

ja no coincidim quasi mai, però recordo la teva olor del primer dia com si fos ara. inconscientment registro les olors, i al cap dels anys sovint em retorna una flaire que em transporta enllà sense voler-ho. feies olor de fusta i els teus coixins eren de blat de moro torrat. una olor càlida que ho embolcallava tot, com tu per darrere les espatlles. el fred tot ho refreda, tot ho esguerra, ja se sap, i ara l'olor de pa torrat se'ns escapa pels terrats. ja no sabem desafiar-nos amb mots bonics perquè al final què, els mots se'ls emporta el vent i són engrunes per als coloms. més val que volin, doncs, i d'altres els cacin al vol per poder-se'n contagiar.
ho apuntarem com un tema pendent que no va poder ser i que es va allargant interminablement pels mesos de l'agenda. fins que torni l'estiu, i potser, qui ho sap, tornem a coincidir. farem la renaixença i farem una olor tan diferent que ens embriagarà. no sé si ho sé del cert, l'única veritat que hi ha és la intuïció de saber que cada dotze balcons m'arriba la flaire de blat de moro. i miro enlaire, i se'n va el fum.