Al final hauré de creure per imperatiu en una espècie d'energia que es confabula perquè els desitjos es compleixin i en allò de si ho vols, pots. Llançar desitjos al vent i que et tornin complerts comença a ser massa regular. És clar que no pots dominar en quina mesura: que si demanes més calma, de cop el telèfon deixa de sonar, i si demanes més acció, tot esdevé un remolí. Hauria d'haver-hi una roda de graduació per a cada desig. Ho vull en grau 4, ho vull en grau 7, i anar girant. Si no el capritx passa a atropellar-te perquè és com treure el cap a la cantonada per si ve algun cotxe i mirar cap a la direcció equivocada. D'un revolada el vehicle que venia en la direcció correcta s'estavella contra el teu clatell i ja és massa tard per aturar-ne el poder l'envestida. Tot això ve a tomb perquè l'altre dia reclamava adrenalina. I, au, ves que no m'hi ofegui ara.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Mitall!! Jo em quedo amb allò de "si ho vols pots". S'ha acomplert el meu desig, finalment, després de molt persistir m'han confirmat que tinc un lloc de postdoc a NYC! Si els càlculs no fallen, me n'hi vaig a l'Abril i espero que l'adrenalina hi sigui, en la seva justa mesura (grau X?) per què a mi me n'acostuma a sobrar... Potser ens podríem veure abans que parteixi cap a terres americanes.
Abraçades.
Desitjos..., a vegades es fa realitat!
Publica un comentari a l'entrada