la prèvia

això és com quan et fas petit, petit, i sents que una formiga podria ser la teva companya de fatigues. les formigues semblen molt ordenades i treballadores. les recordo omplint un cau una tarda d'estiu a la boca del port de maó. a mi m'ho semblaven: diligents i endreçades, amunt i avall. però la sensació de sentir-te formiga sovint va acompanyada d'una fragilitat emocional com de «si em toques, em trencaré» i «vigila, perquè no sé». tothom es pensa que aquesta inconsistència és dolenta i et planyen i t'ofereixen cafès, sofàs o llibres d'autoajuda. no entenen que aquesta lleugeresa és tan sols el pas previ a la consistència. és com un exercici d'aquells de «transforma al plural» que no saps fer i vas afegint esses només per donar-hi la forma que toca. volubilitat vital. i quan arribi el dia et miraran avergonyits i diran: «oh, és que ens pensàvem que...» aleshores serà el moment i un estrèpit de plats i olles trencats ho envairà tot.