dimecres, 6 de març del 2013

Horror vacui


...que tots hem de desitjar que el nostre univers sigui tan ple com sigui possible,
que el Gran Horror consisteix a tenir un univers personal buit, trontolladís,
un univers on el jo sigui en una banda i en acabat hi hagi tota una immensitat
solitària abans que els altres comencin a aparèixer en escena.
Un univers no-ple. La solitud. 
[L’escombra del sistema, David Foster Wallace]

Que si no tens una vida plena d’activitat has fracassat. Que si ets lluny de la gent i no hi arribes has fracassat. Que si no tens mil obligacions diàries has fracassat. I aleshores ens omplim de cursos i cursets, tenim milions d’amics interessants i ens encadenem a famílies, parelles i amants. La lluita constant per mantenir aquests grillons ens té enganxats a la rutina. Però per dins persisteix la buidor de saber que no estem plens, que ens falta el dintre i la pau per caminar sols. I un dia arriba la solitud, amenaçadorament guerrera, per fer-nos de mirall. El repte és encarar-nos-hi, o deixar-la de banda seguint amb les cadenes de les quals no ens podem alliberar. Però encarar-nos-hi demana paciència, valentia i força per deixar-nos anar. Difícil, sobretot perquè això no es porta i ningú ens n’ha ensenyat. Impaciència, escapisme i autocontrol emocional és al que ens aboca el sistema en què vivim.

Però si l’escoltem una mica la vida ens ensenya a ser pacients, menys egoistes, més honestos i com ens assemblem espantosament als nostres progenitors. A viure la indefugible soledat, per poder viure alguns llampecs de companyia.

I tot i així, això mai garanteix l’èxit total.

divendres, 1 de febrer del 2013

Règim lingüístic de la Catalunya independent (2)

Una de les primeres consideracions que vull fer és que l’oficialitat no és el remei infalible ni garanteix l’ús predominant de cap llengua. L’exemple el tenim en algunes repúbliques bàltiques, on malgrat ser estrictament legalistes en favor de la llengua pròpia la implantació social del rus no ha reculat gens ni mica. És més, ara ja es plantegen la necessitat de retocar les fèrries lleis lingüístiques inicials. Que una llengua sigui declarada oficial no és la seva salvació absoluta ni tampoc n’assegura el coneixement estès de la ciutadania malgrat la sociolingüística ens demostra que els països que han assolit la seva independència i han normalitzat la llengua pròpia ho han fet gràcies, en part, a l’oficialitat. Una llengua oficial és, ras i curt, la llengua d’ús del poder públic. I després tothom xerra com vol. I que per molts anys.

És per això que potser no és tan important la consideració jurídica que donem al català. N’hi podem dir llengua oficial, llengua pròpia o llengua comuna. I em penso que hi ha força consens en el fet que el català és la llengua pròpia del territori i que, com a tal, en sigui la llengua institucional. L’important són les polítiques que se’n desprenguin i els drets i deures que la legislació contempli. I aquí sí que tenim èxits que no ens podem deixar perdre: la immersió lingüística, joia de la corona ratificada per la UE; la forta institucionalització del català que moltes llengües cooficials i regionals voldrien; el poder d’atracció que genera als nouvinguts i el respecte i orgull de la diversitat lingüística de la societat catalana. Aquests elements sí que ajuden a la normalització del català.

Això és l’evidència que necessitem un marc juridicolegal que, de la manera que sigui, doni preferència al català. L'empara legal és la que en garantirà la plena normalització. I si tants maldecaps ocasiona l’etiqueta d’«oficial», que aquest marc legal li atorgui tal mena d’oficialitat de facto que no faci necessari donar etiquetes d’oficialitat a ningú. És una opció. Perquè donar l’etiqueta d’«oficial» no és cosa banal i pot hipotecar-nos el futur si ara ens hi llancem de cap en pro de la cohesió, el consens i la cerca desaforada del vot favorable a la independència. Siguem conscients que donar plena oficialitat a una llengua significa donar-li rang de llengua pròpia. Els principis constitucionals no són paper mullat.

I desenganyem-nos: encara que ens avergonyeixi hi ha un puntet de jacobí en aquesta etiqueta tan anhelada de llengua «oficial», que precisament prové de l’època de Napoleó. L’Europa més afrancesada va anar instaurant aquesta designació però fixem-nos que, per exemple, Gran Bretanya només esmenta les llengües oficials a Gal·les o que Estats Units no té declarada cap llengua oficial encara que l’anglès ho sigui de facto. L’oficialitat en si es limita a designar jurídicament la llengua de l’autoritat, i això genera el dret i el deure de saber-la, però sentimentalment l’etiqueta d’«oficial» va més enllà. Compte, doncs, amb aquesta oficialitat, que no és tan sols el reconeixement de la llengua o llengües institucionals sinó que a nivell pràctic –en l’imaginari col·lectiu– li atorga un senyal d’identitat col·lectiva importantíssim. 
 
El reconeixement del català com a llengua oficial a la Catalunya independent és un reconeixement explícit del seu valor de llengua pròpia i històrica de la comunitat, li dóna un caràcter identitari. Ha de ser també així per al castellà? És evident que és una llengua amb una alta implantació en el territori i amb lligams sentimentals per a molta gent, però això li dóna automàticament el caràcter de fonament nacional? No hem d’oblidar que malgrat els drets adquirits històricament això ha estat degut a la imposició d’un estat amb ànsies d’expansió colonitzadora. Se’ls ha de donar aquesta etiqueta a totes dues llengües? Em temo que no. (A mode d’exemple actual podríem plantejar-nos si el polonès hauria de ser llengua oficial a Gran Bretanya, ara que hi és la segona llengua més parlada.)

De totes maneres no hem de caure en la repetició fatídica de «la llengua gran es menja la petita» i augurar la crònica d’una mort anunciada. Un reconeixement ampli del castellà com a llengua rellevant no augura per força un futur tan negre per al català. En un territori amb plena sobirania, amb l’estat a favor i amb la ciutadania amb voluntat de no perdre la llengua és pràcticament impossible que el català mori. Fins ara hem tingut un estat en contra i en constant menyspreu cap a la llengua pròpia: és això el que donava ales al castellà. Si li donem al català l’estatus de preferència que es mereix com a llengua pròpia, històrica i de cohesió –deixem estar ja el pes secular de l’etiqueta «llengua minorada»–, el castellà sols pot exercir un bon veïnatge i no pas de factor exterminador.

I com que ja es veu que l’oficialitat no ho garanteix tot, val més que ens concentrem a fer bones polítiques lingüístiques. Sense oficialitat ens estalviem parlar d’obligatorietats i imposicions i deixem enrere la pàtina de nacionalisme ranci que l’etiqueta pugui carregar. Que cadascú faci servir la llengua que vulgui i que sigui la necessitat del dia a dia la que en provoqui l’aprenentatge. Si el català, com a llengua pròpia i històrica, és la llengua preferent i de cohesió serà necessària per a la socialització a Catalunya. I és això el que al final busca l’ésser humà: comunicar-se, socialitzar-se i sentir-se arrelat al lloc on viu.

I si estant com estem en un context multilingüe és necessari aprendre altres llengües, cal que ho afavorim. Perquè la comunicació és extremadament horitzontal per molt que ens hagin volgut fer creure des del poder que hi ha d’haver necessàriament una llengua comuna imposada a tothom. No és pas veritat. Intenteu fer l’esforç de recordar algun àpat amb gent de diverses procedències lingüístiques: segur que s’han donat interaccions en llengües diferents i segur que vosaltres mateixos heu canviat de llengua amb relativa facilitat en algun moment. Ah, i respectar els drets lingüístics individuals és respectar totes les llengües per igual, no només les històriques, o les de més implantació, o les minorades, o les que sigui. No es poden valorar les llengües amb factors estrictament quantitatius o polítics sinó que totes i cadascuna són un patrimoni col·lectiu a mantenir, i més quan ens hem omplert la boca del respecte i l’acollida catalanes cap a totes les llengües i cultures vingudes d’arreu. Hem de ser coherents: si apostem pel respecte i la no-imposició haurem d’afavorir molt més del que hem fet fins ara el plurilingüisme present a la societat catalana. Una nova oportunitat.

Aquests arguments no voldria que abonessin que ens passem de frenada i, volent ser més papistes que el Papa, vulguem incloure totes les llengües presents a la nostra comunitat en la futura carta magna. No pot ser. Les llengües provinents de la nova immigració són patrimoni individual de cadascú i patrimoni del coneixement del país, però ja està. L’anglès mai ha estat llengua pròpia a Catalunya, no vulguem col·locar-la-hi ara per força. Les nostres llengües veïnes són exactament això, veïnes. Integració no vol dir omplir el cistell del màxim de productes per quedar bé amb tots els venedors. Integració vol dir trobar la manera de planificar la diversitat i no caure en l’homogeneïtzació, solució fàcil a curt termini però devastadora a llarga distància. No hem de buscar la uniformitat, hem de buscar fer una bona gestió de la pluralitat. Ara més que mai, després de caure en tots els paranys del món globalitzat, guanya allò local i propi. I és respectant allò propi de cadascú com més s'entén la defensa d'allò propi d'un territori.

Per mi la restitució de la sobirania d’una part del nostre territori enmig d’un moment convuls de canvis en molts altres aspectes ha de ser una oportunitat per crear de bell nou estructures i engranatges que ja no serveixen. La política lingüística planteja reptes interessants que haurem d’abordar des de noves perspectives si no volem quedar-nos ancorats en els errors de sempre o amb el perill de ser un estat independent altament espanyolitzat. Al meu entendre hi ha tres principis que haurien de regir qualsevol estratègia que seguim: la llengua catalana és un fonament de base de la identitat col·lectiva, el respecte absolut per als drets i usos lingüístics individuals i l’aposta ferma per la diversitat lingüística, superant d’una vegada per totes el vell bilingüisme secular. La prioritat absoluta és aprofitar el marc sobirà per a la plena normalització del català, i fer-ho d’una manera el màxim de respectuosa cap a les persones i les llengües presents al territori. 

Aquest plantejament no necessàriament utòpic –o potser sí, la utopia és necessària per caminar– el plasmaria, primer, en l’oficialització de la llengua catalana, pas que li garanteix la normalització total. Quan parlo d’oficialització vull dir esmentar-ho explícitament al text constitucional amb la designació de «llengua pròpia i/o nacional» i amb polítiques lingüístiques fermes en aquest sentit que generin la necessitat del ciutadà de conèixer la llengua pròpia del país, la continuïtat de la immersió lingüística i l’ús preferent –mai exclusiu– de la llengua pròpia a l'administració i mitjans de comunicació.

Segon, l’assumpció de la realitat lingüística del país sense complexes i, per tant, admetre que hi ha altres llengües comunes –la castellana, la més estesa. Així, aplicar sense por ni restriccions de cap mena la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i complir les disposicions que s’hi assenyalen. Així, deixaríem de banda el confús terme de «cooficial» i garantiríem la protecció legal d’aquestes llengües. De fet, molt més del que l’estat espanyol ho ha fet amb nosaltres ja que ha incomplert sistemàticament diversos dels compromisos.

Tercer, la garantia de llibertat lingüística individual per a tots els ciutadans del territori. Que les polítiques lingüístiques vagin més en línia de l’ús espontani i real de les llengües presents al territori i menys en la línia de restringir-ne i acotar-ne els usos. Que existeixi una llengua pròpia i que se n’afavoreixi el seu ús cohesionador no passa per imposar-la com a llengua comuna, que imposa i anorrea el plurilingüisme. Que cadascú parli el que vulgui i, en la mesura del possible, es pugui adreçar a l’administració en altres llengües diferents del català. Això entronca fàcilment amb l’argument de defensa i planificació de la diversitat lingüística. Una societat plurilingüe, amb un alt coneixement de llengües i en convivència respectuosa és una societat menys homogènia, menys desigual, oberta i acollidora de veritat.

I quart, la defensa de la unitat lingüística del català, llengua pròpia, en el tot el seu marc lingüístic natural. Un context d’estat amb plena sobirania és una oportunitat d’or per garantir el futur de la nostra llengua i per exercir-ne un paper protector en altres territoris polítics, històricament més hostils. És més, sent conscients de l’esquarterament del nostre territori i la manca de sobirania completa, la llengua com a senyal d’identitat col·lectiu juga un paper clau de cohesió.

 * Serveixi tot el que he dit per al català, evidentment, per a l’aranès –variant de l’occità– a la Vall d’Aran.

dimecres, 30 de gener del 2013

Règim lingüístic de la Catalunya independent (1)

En aquest petit país nostre on sota cada pedra trobes un filòleg, i de vegades dos o tres (o filòlogues, ja des d’ara m’estalvio la pesadesa del llenguatge políticament correcte), la qüestió de la llengua ha estat sempre un element marcadament identitari i sobretot font de debats encesos i passionals. El català és una de les pedres de toc de la identitat catalana. I darrerament, enmig dels debats sobre el futur país que ha de venir, s’ha començat a sentir la remor sobre quin paper/estatus ha de tenir el castellà, llengua patrimonial i amb llarga tradició a casa nostra.

Som a les portes del que sembla –amb totes les precaucions del món– un procés d’alliberament nacional almenys per una part del territori de parla catalana. I encara que pot molt ben ser que ens quedem a les portes de l’espectacle per no voler-hi entrar sense entrada numerada, és bo que si més no ens plantegem quin seria l’estatus de les llengües presents al territori en un estat propi. No fos cas que ens vingui de nou i ens ho trobem tot fet i refet.

Com a premissa penso que si tenim a les mans l’oportunitat de recuperar part de la nostra sobirania i reconstruir-nos, també tenim a les mans l’oportunitat de fer-ho bé i a la nostra manera. Vull dir, amb això, que no hem de voler ser independents per reproduir els models que ja sabem que no ens agraden (i valgui això per a models lingüístics i d’altre tipus). Així doncs, és evident que no cal que calquem terminologia, estratègies i plans que hem sofert per part d’altres o que ja hem vist que no funcionen. Si no és així, val més que pleguem. Parlo de calcar terminologia perquè he sentit a bastament el terme «cooficialitat», un terme jurídic defensat i aplicat per l’Estat espanyol i que ja veiem com ha funcionat. Parlo de calcar estratègies quan sento termes com «oficialitat del castellà amb limitacions geogràfiques o oficialitat a ritmes diferents»: és exactament el que han fet ells amb el català i ja en veiem els resultats. Parlo de calcar plans quan sento veus que aposten clarament pel «bilingüisme simètric oficial»: no cal ser gaire eixerit per veure que el bilingüisme és un estat transitori que aboca a la imposició de la llengua dominant a la minorada.

És cert, però, que la visió del castellà com a instrument uniformitzador i opressor ha de canviar. Un nou estat també és un nou context sociolingüístic. Fins ara l’estat que ens domina ha fet servir la llengua com a tal, amb estratègies més o menys sibili·lines, però l’endemà de la independència això ja no serà així. Bé, segurament continuaran intentant-ho a través del somni del panhispanisme i d’organismes bilaterals o internacionals (això ho saben molt bé les excolònies espanyoles d’Amèrica del Sud) però, en tot cas, l’opressió ja no serà des de dintre mateix i no hi estarem subordinats. I aquí apunto que tindrem l’oportunitat de renovar la visió i promoure el castellà com a llengua comuna d’un espai infinitament més gran que l’estricte de l’Estat espanyol (en aquest sentit és interessantíssim el full de ruta dels lingüistes Silvia Senz, Juan Carlos Moreno Cabrera i Montserrat Alberte).

És per això que cal un canvi de xip del que fins ara era la lluita contra la tirania de la llengua castellana i que, de fet, no era ben bé així: l’opressió venia per part d’un altre estat que «jugava» brut amb l’eina de la llengua. Les llengües, elles soletes, no són dèspotes ni opressores, pobretes. El castellà, el dia després, serà una llengua més del territori, amb alta implantació i lligam emocional arreu. Així que més ens val mirar-lo amb bons ulls i no amb la idea d’«ara que podem, us fotrem ben fotuts» latent en molts àmbits de defensa secular de la llengua catalana. Que la lluita d'anys no ens ennuvoli la vista. Seria un greu error.

El que és curiós és que fins ara no hi hagi hagut veus provinents de la comunitat castellanoparlant a Catalunya a favor d’aquest debat de les llengües a Catalunya. Potser ens estem plantejant un debat que en el fons no hi és? Potser la solució és més senzilla i ens estem pre-ocupant? El món catalanoparlant peca, com sempre, de bona voluntat i cerca malaltissa d'acceptació? Seria bo assumir des de ja –si és que algú encara ho creu des de la més ingènua innocència– que a Catalunya no hi ha dues comunitats lingüístiques enfrontades com sovint ens fan creure des d’Espanya i no alimentar més aquesta bèstia. Tenim una societat multilingüe amb un fort bilingüisme català-castellà on la gran majoria de la població coneix les dues llengües i senzillament escull expressar-se en una o altra segons les seves preferències. Conec infinits casos en què és impossible dir de quina comunitat ve un parlant que s’expressa normalment en català. El consens és prou ampli portes endins com per atiar el foc d’un conflicte inexistent en la vida diària (no parlo de la tensió abstracta entre ambdues llengües per assolir funcions: el català no aconsegueix un registre de llengua col·loquial sense influència castellana, per exemple). I l’objectiu és no dividir un poble que en el seu dia a dia no té greus problemes de convivència lingüística.

Davant d’aquest panorama, és evident que la futura carta magna d’aquest país nostre ha de parlar de llengua/llengües. No pot deixar un tema tan polèmic sense resposta i a la mercè dels esdeveniments.

diumenge, 27 de gener del 2013

El meu arbre

I tu eres allà, ferma com una alzina vella i poderosa. Sempre hi eres. Estimaves poderosament i muda, només amb la mirada. Combaties una guerra amarga i jo et deixava lluitar i et reptava des de la trinxera mig volent-ho. Duies a les mans el sol reflectit a les pedres i jo te'l prenia, cleptòmana d'emocions. Qui sap si mai podràs perdonar-me la gosadia de la guanyadora a l'hora d'exhibir els trofeus.

I resisteixes, ets aquí com un arbre etern. Ferma i arrelada obrint els braços i oferint l'abraçada poderosa. Has deixat enllà l'aspror dels camps secs i t'has desaprès per reconstruir-te, més ferma encara. Branques amunt vigoroses i amb saba nova esperant-se per florir. Sé que avui em penses, serena i amatent. He cridat, he ballat, he plorat, he caigut, he guanyat a estones. I tu, des de les roques, m'has resseguit el pas.

Dóna'm permís per una estona, tan sols per recordar el que podíem ser. O ensenya'm que saps marxar de veritat, tan sols per veure que també jo puc perdre.

dilluns, 21 de gener del 2013

Salpebre

Dins del teu llavi, el meu
tal com un tel de sal
impregnat, ja sols te'l treu
el meu instint animal.

Els aladrocs del vermut
d'un migdia voramar
han encetat el debut
d'un combat que costa car.

Dins del teu llavi, el meu
tal com un tel de sal
pren-me tot i fes-me teu
fonem-nos, fem-nos bassal.

divendres, 28 de desembre del 2012

Les meves fonts

A les hores petites i avorrides el tedi es fa més present. Arriben la nostàlgia i l'agitació, totes alhora, i qualsevol decisió presa en aquest impàs sembla clara i diàfana quan l'endemà mai ho és tant. A les hores fosques tot pren un toc tèrbol com de misteri que pica i pica fins a fer forat. L'endemà, per sort, la superfície és plana i de forat, cap ni un.
És en aquestes hores que em pren el desassossec constant. Surt a la llum, quan ja semblava enterrat, i m'embolcalla entre mantes per fer passar el fred. Aquella inquietud de qui no en té mai prou i sempre busca i rebusca entre el fato de la gent. Una inquietud que no es sadolla, l'eterna descontenta que no troba mai la font.
A voltes, quan creixen les hores, la font apareix. Alleujada, descarregada d'un pes gros, crido: «Qui és l'últim?» I va, i resulta que l'opció bona era: «El següent?»

divendres, 14 de desembre del 2012

Troballes en llibretes

Anys i panys –diu la vella desdentegada–

de panys que no tanquen [on deia: obren]
de claus rovellades
i portes oblidades
                            marginades
                                              criminalitzades.

dijous, 1 de novembre del 2012

A raig fet

Novembre no pot ser un mes qualsevol si el comences menjant castanyes i moniatos i si dos dels meus cantants de capçalera li han dedicat cançons. Novembre no pot ser un mes qualsevol si jo mateixa li dedico lletres de tant en tant.
Novembre és aquest mes melangiós que sempre em porta idees estranyes i em sacsega per dins. Textos com cops de puny m'han arribat amb un dia de diferència, i això que feia temps que els tenia a prop. Què ens fa arribar a un text un dia concret de núvols baixos, son i olor d'humitat sempre m'ha encuriosit. Paraules com incendis que espurnegen el meu cor d'espart, que practica el deixar-se moure com un titella i no n'aprèn.
Encara en pràctiques trenco tot el que toco per massa bruta o poc contundent. Et llegeixo mentre mengem del mateix plat, que això ja és quasi tot, encara que tu no ho sàpigues. Doblego fulls bruts i gargotejo versos esparsos que queden desordenats per tot el pis. Un dia, a la cassola, m'hi trobaré lletres meves que no sabré amb què coure-les.

Novembre comença. Com un cop de puny.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Barregem naps i cols (o com creure que parlar en femení genèric fa revolucionari)


A punt d’iniciar una campanya electoral que es preveu moguda, jo ja tremolo abans de començar a sentir "estimades ciutadanes", "companyes de lluita" i "benvingudes, totes" a tort i a dret. Sembla que fer servir el femení plural com a eina de reivindicació o com eina del que és políticament correcte s’està estenent com una plaga. A risc de ser pesada, perquè molts altres col·legues del ram ja s’hi han pronunciat a bastament, llanço les meves idees humils.

Ras i curt i de forma planera, en català (igual que en moltes altres llengües d’arrel llatina) utilitzem les formes masculines plurals quan volem parlar en genèric d’un conjunt que engloba mascles i femelles. Igual que diem "m’agraden els gossos" també diem "tinc tres fills", sense voler equiparar conceptes, pobra de mi. En ambdós casos, si no volem buscar tres peus al gat, entenem que parlem de gossos i gosses i de fills i/o filles. És així com ens comuniquem en el nostre dia a dia. Sigui perquè l’estructura de la llengua és així en essència o sigui perquè és un reflex de la ideologia dominant durant segles d’història, és així com ens entenem. Hi ha molts aspectes interns en les llengües que són universals lingüístics (Chomsky d’això en parla) i que no depenen exclusivament de qui les parla. Sembla que aquest en podria ser un. Forçar el canvi pot ser bo per evidenciar usos sexistes i per convidar els parlants a reflexionar però, en tot cas, és antinatural i sempre acabarem caient en incongruències pel fet que la llengua catalana de per se usa el masculí com a genèric.

Una llengua la fan el seus parlants. Les acadèmies simplement ordenen i regulen la norma. I és per això que com que els parlants de català el que fem en la llengua de cada dia és dir “benvinguts” de forma inclusiva i acceptant a tothom sense distincions, la norma descriu aquest fet: el masculí plural és genèric inclusiu. M'atreviria a dir que en alguns casos fins i tot el masculí singular. Amb la mà cor, dones lectores, digueu-me si us sentiu veritablement menystingudes, discriminades, aïllades davant d'un rètol de "Servei d'atenció al client". Sí?
És clar que també és cert que els parlants diem sovint “home de negocis” i “dona de fer feines” o “metges i infermeres”. I això ja és tota una altra cosa perquè evidencia un sexisme social que impera, encara!, en el món que vivim. Aquí sí que cal ser inflexibles i combatius, i la llengua ens hi pot ajudar molt. Vetllar pels usos no discriminatoris de la llengua per a mi no té res a veure amb jugar a fer equilibris amb el gènere dels noms i els adjectius.

Potser l’equívoc més gros el cometem en igualar gènere de les paraules i sexe dels referents. I això ja sabem que és un error, només cal entrar una mica en teories sobre el gènere i la identitat sexual de les persones. De fet, si el que ens fa nosa és dir-li plural masculí a aquest gènere no marcat i neutre que tenim en català (no marcat vol dir que és la paraula base, que no incorpora marques de masculí, ni de femení, ni de res), diguem-n'hi gènere no marcat o gènere X, que casualment després veurem que coincideix amb el masculí. La relació entre gènere i sexe és parcial: podem parlar d’una "víctima" (sigui home o dona) o d’un "nadó" (home o dona). Mentre hi ha dofins i balenes, ningú es preocupa per les dofines o els balens, oi?

La meva solució preferida, i aquí em mullo: fer servir noms col·lectius ("tothom, la plantilla, el personal") i mai carregar textos de formes dobles. En cap cas utilitzar el genèric femení, que tergiversa l’estructura de la llengua i la fa irreal. Sempre que es parli exclusivament de persones de gènere femení visibilitzar-ho sense por: "la caporala, les alumnes, l’alcaldessa". Finalment, combatre a mort les expressions sexistes arrelades en l’inconscient.

No entro a fer un llistat dels milions d’incongruències i barrabassades que he vist o sentit en textos que pretenen visibilitzar les dones perquè segur que tots us n’heu trobat de més inversemblants. Em quedo amb la idea que els éssers humans (cal fer la broma de les ésseres humanes?) tenim un do que és el sentit comú: no el deixem de banda i ens passem de la ratlla.

dimecres, 12 de setembre del 2012

(Busco il·lustració)



Dormia en una punta del balcó, arronsada com un infant, quan van començar a ploure senglars del cel de coure. Eren porquets petits, senglars petits, però molt peluts i molt negres. Em vaig despertar perquè els sentia xisclar amb uns crits aguts i llarguíssims com d'agonia. I els vaig veure. Queien del cel a batzegades: ara uns quants aquí, ara uns altres més enllà, amb algun tipus d’ordre que jo era incapaç de desxifrar. Malgrat el desconcert tot allò revestia un ordre acurat que encara corprenia més.

Quan queien començaven a picar amb els ullals a terra de manera trepidant però constant. Era un clac-clac-clac que ho omplia tot i marcava les rajoles de la vorera i l’asfalt. Anaven plovent senglarets i com que es quedaven quiets picant rítmicament, des del balcó tot semblava una xarxa negra immensa amb forats escadussers. De tant en tant alguns porcs inspiraven fort amb un rebuf com de cavall i continuaven. Un espectacle.

De sobte, en van caure tres al meu balcó. Mentre l’orquestra picava i repicava aquests van córrer cap a les plantes. Jo, arrambada en una punta, me’ls mirava amb el cor glaçat. Em van venir al cap històries d’humans devorats a mossegades i abandonats en camins fangosos; resava perquè no em veiessin. Les plantes aromàtiques del meu balcó els van embruixar i els tres senglars petits, ullpresos, s’hi van abocar de cap. Ensumaven el romaní i l’espígol embogits i llançant crits d’agonia. Van refregar-se amb les meves plantes durant una estona que se’m va fer eterna. Cada cop que un es girava jo em creia descoberta, però no passava mai. Estaven extremadament concentrats amb l’olor.

Del cel color vermell de pruna madura continuava la tempesta de senglars cada cop més lenta, semblava que amainava. De sobte va parar. I els tres senglars del meu balcó van saltar precipitats cap avall. Això va fer aturar el repic orquestral. Tots els senglarets es van girar com una mola única cap a ells i van posar-se a ensumar enèrgicament. El romaní i l’espígol els havia quedat ben incrustat al pelatge i desprenien una forta olor que tota la resta va percebre a la primera. Un dels tres del meu balcó va començar a caminar sol carrer avall. Tots els altres el van seguir a poc a poc, com un ramat poderós que ja hagués acomplert la seva missió. La xarxa negra marxava sòlida i fosca, silenciosa. El terra va quedar marcat pel repic dels ullals. Marques fondes escampades pertot dibuixaven un estrany mapa de punts que semblava que s’hagués de resseguir per extreure’n algun dibuix.

Ningú més no ho va veure. Només hi havia el nen del costat de casa que s'ho mirava meravellat des de la finestra i amb les mans juntes em demanava sisplau que n'hi aconseguís un abans que marxessin del tot. A mi aquells ullals i aquells crits m’havien glaçat el cor. Volia entrar a casa, però no gosava moure'm perquè no em sentissin i això els fes quedar. M’atemoria que una passa els fes descobrir-me quan fins ara havia estat espectadora d’excepció. Li vaig fer que no al veí i d'una revolada vaig enretirar les cortines per escapolir-me cap a dins.

Cantonades enllà les motos em semblaven ovelles que belaven dolçament.