això és una carta

mai m'han agradat els balanços ni els propòsits, però just encetant aquest 11 allà on trenca l'onada vaig pensar que per què no capgirar-ho tot i provar de fer allò que no sé: una llista.

l'11 era el número que duia a la samarreta de l'equip, i l'11 és la diada, l'11 són dos germans, l'11 de juliol jo tenia 10 dies. de fet, tot pot semblar un presagi si t'ho proposes.

allò que cal continuar...
l'exercici relaxat de fa mig any, sé que em fa sentir molt millor.
cuinar receptes petites, ràpides i nutritives
aprendre alguna altra cosa nova, com pot ser a llegir lletres
deixar espai en lloc d'ocupar-lo
banyar-ho tot de música, més i més bona
treballs manuals que em revelen la força de les meves mans-peus

allò que cal començar...
ressuscitar les plantes del balcó i donar-nos una altra oportunitat
trencar el tènue mirall que hi ha entre la vida i jo
dir més que sí que no pas no
(re)cuperar l'emoció de la feina ben feta i les cares d'il·lusió
una història literària

i si pot ser, de llocs...
repetir menorca i parís.
conèixer un destí sorprenent.

i si això és molt és perquè no ens conformem. un any són massa dies.

cap on vas?

la memòria és el nostre pitjor enemic

seré a París

darerre la lluna hi cuso serpentines llargues que gosen atrapar nous horitzons,
la utopia no em deixa, impossible, i corro rabent amunt i avall,
mitall, mirall de metall, un gros mitall.

«Cuenta la historia como si sólo fuera de interés para el pequeño círculo de tus personajes, pensando en que podrías ser uno de ellos.»

Julio Cortázar

Julien Berthier

fet i fet, no hem canviat gaire. torna la tardor i encara que el nostre voltant es doblega com un acordió i hi ha pisos, casaments i criatures, nosaltres ens mantenim. és com un seguir la vida i de cop un standby. i fa por, sempre tot fa por a la tardor. perquè aquest fred-calor, aquest és i no és ens fa fràgils i fàcilment feribles. i la malenconia tardorenca no és una bona aliada en nosaltres.

parlo de tu, i de nosaltres. dels teus ulls i dels records amagats rere sacs de runa de fa temps. tot és massa lent ara per a aquests ensurts que em claves i jo només aspiro a saber obrir més la porta perquè corri l'aire però tancar-la a temps. c'est mon défi.

saudade

cal perdre per enyorar, cal sentir-ho lluny. és llavors quan t'adones de què has perdut o de què et falta. i encara que això és una d'aquelles veritats rabioses que ens han repetit mil vegades avis, pares i amics, no ho sabem del cert fins que ho experimentem. com quan et diuen que això ho entendràs quan siguis gran i ara que som grans tampoc ho entenem però fem veure que sí, que ja estem de tornada de tot i que no recordem per què ploràvem quan una amiga ens deia que els reis eren els pares. des del cor de l'Havana o des d'alguna cala menorquina hi ha una força que m'empeny. que sabem els ponts poden creuar oceans, sense ciment.

i amb tot l'enyor de demà, us penso.
i mentrestant assajo això d'obrir portes i finestres sense més: bem-vindos a minha casa.

Ull de bou (la paret del despatx)