Crítica constructiva, per no dir-ne...

A punt d'encetar classes noves i escoltant de fons els representants de no sé ben bé quin poble, se m'han disparat totes les alarmes en llegir gairebé simultàniament que faré classes a «persones nouvingudes» i que estem en un temps de «desacceleració».

Deixant de banda que no és ben bé el cas (sempre em trobo amb Maris i Pepes que fa més de 20 anys que ronden per aquí, i no estem en un procés de desacceleració sinó que ens hi han posat ells), crec que errem el tret cada cop que anem a la recerca de parauletes tan bensonants per parlar d'«immigrants» o de «crisi». Tampoc cal tenir la pell tan fina, que si tan malsonants ens semblen és perquè així les hi hem tornat; que les paraules en principi signifiquen el que signifiquen pel seu origen, una altra cosa és si després les tergiversem.

I encara n'hi ha més, que els «seus» debats en van plens. Ara «auditoria» de seguretat vol dir «espionatge», un «ERO són «acomiadaments improcents» i del «dret d'autodeterminació» en diem «dret dels pobles a decidir». Que sí, que d'acord que la llengua està carregada d'ideologia i que viu en constant evolució. Però, no ens enganyem: una cosa és que la llengua s'adapti als canvis socials i l'altra fer-la passar per davant de la realitat i manipular tot quisqui. Que dir «patatona» en lloc de «vulva» pot ser pruitanisme però dir «solidaritat dels pobles» en lloc d'«espoli fiscal» és una manipulació total per dissimular desigualtats i injustícies. El joc polític ja ens el sabem de memòria i per molt que canvïin el vocabulari per no embrutar-se de connotacions negatives tothom sap de què parlen.

El problema és allò que deia Goebbels, que «una mentida repetida mil vegades...» I és que ens ho acabem empassant tot. Vés a saber perquè és així, això.

Ull de bou

Trinxeres d'idees

Ahir quan els platanos burros sortits fa dies de la maleta deixaven anar l'olor de fregit vaig tenir un flashback que em va dur directament a la cuina de casa els Rodríguez. Un salt enrere d'aquells que et torna al lloc on no volies ser però ara sí. Un salt d'aquells desconcertants que et fa venir palpitacions estranyes al mig de la panxa. Com de gana, o de set, què sé jo. I així com en contrapicat la veia a ella, desgranant l'arròs. I suava només de pensar-hi, en aquells camps de canya de sucre. Que això és una merda i rutina pura ja se sap però que també està bé si els ulls antics et reconeixen ho sap poca gent. Dame un chance, va, que no costa tant.

Aterratge forçós

Des del doble vidre us veig en la vostra dansa folla del retorn. Encara he d'entrar a la passarel·la i no sé pas si vull. La targeta d'embarcament em tremola entre els dits mentre encara ressonen les paraules de l'auxiliar: «Poden descordar-se el cinturó de seguretat.» Me la miro suplicant-li que el comandant torni a enlairar l'Arcàdia.

Màgia Putàgia

Deixa'm imaginar-te al fons del passadís cantussejant la 6 de Mishima mentre jo tot just començo la màquinadespavilarocells. I deixa'm creure si no deu ser un pressentiment del que passarà a partir d'ara, o sigui, que tot farà un salt de vertigen i es capgirarà de mig a mig. O això o jo em convertiré en un fanàtica de l'origami i la resta no sereu més que ridícules pajarites.

Ull de bou (bambolines)

Tira milles

Depèn del conductor anar endavant o enrere, però és el copilot qui et fa mirar més enllà del volant o pel retrovisor.

Dedicatòria

Remenava prestatges de la casa original –originària, vull dir– i al penúltim prestatge, darrere de llibres de Columna Jove i al costat d'un ullal d'elefant he trobat un llibre en castellà que juraria no haver llegit mai. A la primera pàgina, una dedicatòria. «Geliebte, perquè seguim molts més dies junts. M'agrada com sóc al teu costat. Ets especial...» La dedicatòria continua però com que no tinc ni idea de què va tot això no la reproduiré sencera, us la podeu imaginar. Tot i això, em ronda una remota intuïció que aquest llibre és meu.
Mentre bullia els espaguetis he estat estona amb la primera pàgina oberta per si em venia a la memòria però res. Jo diria que això no va amb mi, que la de les dedicatòries sóc jo. O potser és que ja he oblidat qui era o qui érem i ja no tinc nostàlgia. Sempre que parlo d'ahir se'm neguen els ulls i si el cos és savi potser ha decidit impedir-m'ho. Fet i fet, de tot plegat sempre en tenen la culpa els llibres de la segona fila. I això només és el diagnòstic.

Ull de bou

Telegrama

La terra és apra i plena de pedres. A cops d'aixada només treus roca cantelluda amb olor de sal. Però de tant en tant trobes sorpreses vingudes del mar. Les veïnes són amables i et regalen floretes i pastissets a tota hora. Tothom té avantpassats extravagants i qui més qui menys té històries d'amor i mort amb l'illa. La terra és plana i la silueta de Mallorca s'endevina. El vent decideix el destí del dia i les noies de Belgrad parlen català.