Màgia Putàgia

Deixa'm imaginar-te al fons del passadís cantussejant la 6 de Mishima mentre jo tot just començo la màquinadespavilarocells. I deixa'm creure si no deu ser un pressentiment del que passarà a partir d'ara, o sigui, que tot farà un salt de vertigen i es capgirarà de mig a mig. O això o jo em convertiré en un fanàtica de l'origami i la resta no sereu més que ridícules pajarites.

Ull de bou (bambolines)

Tira milles

Depèn del conductor anar endavant o enrere, però és el copilot qui et fa mirar més enllà del volant o pel retrovisor.

Dedicatòria

Remenava prestatges de la casa original –originària, vull dir– i al penúltim prestatge, darrere de llibres de Columna Jove i al costat d'un ullal d'elefant he trobat un llibre en castellà que juraria no haver llegit mai. A la primera pàgina, una dedicatòria. «Geliebte, perquè seguim molts més dies junts. M'agrada com sóc al teu costat. Ets especial...» La dedicatòria continua però com que no tinc ni idea de què va tot això no la reproduiré sencera, us la podeu imaginar. Tot i això, em ronda una remota intuïció que aquest llibre és meu.
Mentre bullia els espaguetis he estat estona amb la primera pàgina oberta per si em venia a la memòria però res. Jo diria que això no va amb mi, que la de les dedicatòries sóc jo. O potser és que ja he oblidat qui era o qui érem i ja no tinc nostàlgia. Sempre que parlo d'ahir se'm neguen els ulls i si el cos és savi potser ha decidit impedir-m'ho. Fet i fet, de tot plegat sempre en tenen la culpa els llibres de la segona fila. I això només és el diagnòstic.

Ull de bou

Telegrama

La terra és apra i plena de pedres. A cops d'aixada només treus roca cantelluda amb olor de sal. Però de tant en tant trobes sorpreses vingudes del mar. Les veïnes són amables i et regalen floretes i pastissets a tota hora. Tothom té avantpassats extravagants i qui més qui menys té històries d'amor i mort amb l'illa. La terra és plana i la silueta de Mallorca s'endevina. El vent decideix el destí del dia i les noies de Belgrad parlen català.

Ull de bou (amb binocles)

És com si...

Dia gran.
Se m'ha colat una iaia sense cap mena de contemplació i la metgessa diu que sordejo i no sé bufar. Què sabrà ella de les meves capacitats? Demà és dia feiner i, a més, fa núvol. Arreu on he anat només hi havia dones: cambreres, professores, infermeres, dependentes, iaies del centre. Que no hi ha senyors en aquesta ciutat?

Bidimensional i previsible

Em passo més de mig any sent bidimensional i previsible. Vull dir que em tiro nou mesos regida per les coordenades espai-temps. Dilluns aquí, dimarts allà, dimecres aquí i allà. Al matí això, a la tarda allò. Encara gràcies que de tant en tant puc permutar i fer canvis estranys, si no m'ofegaria. Amb tot això, és previsible que algun dia m'emboliqui i a l'hora de corregir proves estigui escalant muntanyes o el dia d'una celebració familiar em pensi que és dia feiner. Els que em coneixen bé saben que pot passar. I no passa res, ho diuen els Manel(s). I si ho diuen ells, és gairebé com paraula de déu; o de Pep, en diuen ara.

Per sort, una descoberta a temps fa que que el somier per excel·lència vingui al costat de casa i que quasi pugi a fer una pomada amb la troupe menorquina. Això sí que és somiar.

I que s'inauguri l'estiu.

ses seues mans

he somiat amb unes mans. eren unes mans a moments molt conegudes, i a moments no. fermes i sinceres. expertes però dubtoses a estones. i quan alçava la mirada per buscar-los els ulls, no hi havia rostres. eren boniques perquè no duien els dits rosegats com els meus. i a moments fosques, a moments clares. però quan pujava cap a amunt ho perdia tot de vista. dec ser frívola, o com se digui, però quan he obert els ulls he tornat a aclucar-los immediatament. i encara eren allà.

inspira, expira. sóc aquí i no he marxat.