Iehuda Amikhai

Com el gust de la sang a la boca 

ens arribà la primavera, de sobte.

El món vetlla aquesta nit. 

Jeu d'esquena i té els ulls ben oberts. 

La lluna s'ajusta a les teves galtes, 

la teva falda a les meves.

Amic, et citaré al cor d'una petxina.

(Maria Mercè Marçal)

He triat el mar per caminar enfora i retrobar-me. I així, retrobada retorbada i ben salada deixar que em banyi la llum del sol. Escampar per tot arreu la llum infinita de la tarda marinera, que dóna colors nous de tons tornassolats al tombar el dia. 

Després capbussar-me i triar una pedra només pel tacte, i veure que és el retrat exacte de l'illa que m'acull fins amb línies que esbossen els camins cap a casa. Guardar-la, com un amulet, als prestatges del cor. I que la por dels buits que s'ha quedat al meu cos còmodament instal·lada fins que trobi com sortir-ne, encerti l'eixida exacta per una de les escletxes de roca atramuntanada que dibuixen el perfil de la costa. 

Atravessada per la por, torbada pel sol, encesa i buida, ser agosarada i tenir uns ulls nous que ho veuen tot per primer cop. Intuir borrós l'horitzó, i caminar, caminar i caminar.
 

Dia llit

Fa un dia llit
i tu no hi ets.
Espero en va
'quell esmorzar
que em prometies
sota els llençols
bruts
d'estrelles verdes.

Fa un dia llit
que em duu l'enyor
farcit de tu
quan ja no hi era.
I torna sord,
gelós de mi,
tot possessiu,
i se m'emporta
marges enllà,
muntanya amunt
perquè et recordi
fins quan no toca.

Te'm fas muntanya
i jo vull mar,
pedra foguera
quan jo vull sal.

M'estiro amb força
les arracades
i un lleu dolor
em vivifica.
T'enyoro tant
que avui ni així
te'm fons del cap
del cor, del puny,
i et quedes  sol,
que jo me'n vaig.

Me'n vaig al mar,
al mar del sol,
del cel de sal
on no hi ha enyor
de cap manera.
 

Horror vacui

...que tots hem de desitjar que el nostre univers sigui tan ple com sigui possible,

que el Gran Horror consisteix a tenir un univers personal buit, trontolladís,
un univers on el jo sigui en una banda i en acabat hi hagi tota una immensitat
solitària abans que els altres comencin a aparèixer en escena.
Un univers no-ple. La solitud. 
[L’escombra del sistema, David Foster Wallace]

Que si no tens una vida plena d’activitat has fracassat. Que si ets lluny de la gent i no hi arribes has fracassat. Que si no tens mil obligacions diàries has fracassat. I aleshores ens omplim de cursos i cursets, tenim milions d’amics interessants i ens encadenem a famílies, parelles i amants. La lluita constant per mantenir aquests grillons ens té enganxats a la rutina. Però per dins persisteix la buidor de saber que no estem plens, que ens falta el dintre i la pau per caminar sols. I un dia arriba la solitud, amenaçadorament guerrera, per fer-nos de mirall. El repte és encarar-nos-hi, o deixar-la de banda seguint amb les cadenes de les quals no ens podem alliberar. Però encarar-nos-hi demana paciència, valentia i força per deixar-nos anar. Difícil, sobretot perquè això no es porta i ningú ens n’ha ensenyat. Impaciència, escapisme i autocontrol emocional és al que ens aboca el sistema en què vivim.

Però si l’escoltem una mica la vida ens ensenya a ser pacients, menys egoistes, més honestos i com ens assemblem espantosament als nostres progenitors. A viure la indefugible soledat, per poder viure alguns llampecs de companyia.

I tot i així, això mai garanteix l’èxit total.