(Busco il·lustració)

Dormia en una punta del balcó, arronsada com un infant, quan van començar a ploure senglars del cel de coure. Eren porquets petits, senglars petits, però molt peluts i molt negres. Em vaig despertar perquè els sentia xisclar amb uns crits aguts i llarguíssims com d'agonia. I els vaig veure. Queien del cel a batzegades: ara uns quants aquí, ara uns altres més enllà, amb algun tipus d’ordre que jo era incapaç de desxifrar. Malgrat el desconcert tot allò revestia un ordre acurat que encara corprenia més.

Quan queien començaven a picar amb els ullals a terra de manera trepidant però constant. Era un clac-clac-clac que ho omplia tot i marcava les rajoles de la vorera i l’asfalt. Anaven plovent senglarets i com que es quedaven quiets picant rítmicament, des del balcó tot semblava una xarxa negra immensa amb forats escadussers. De tant en tant alguns porcs inspiraven fort amb un rebuf com de cavall i continuaven. Un espectacle.

De sobte, en van caure tres al meu balcó. Mentre l’orquestra picava i repicava aquests van córrer cap a les plantes. Jo, arrambada en una punta, me’ls mirava amb el cor glaçat. Em van venir al cap històries d’humans devorats a mossegades i abandonats en camins fangosos; resava perquè no em veiessin. Les plantes aromàtiques del meu balcó els van embruixar i els tres senglars petits, ullpresos, s’hi van abocar de cap. Ensumaven el romaní i l’espígol embogits i llançant crits d’agonia. Van refregar-se amb les meves plantes durant una estona que se’m va fer eterna. Cada cop que un es girava jo em creia descoberta, però no passava mai. Estaven extremadament concentrats amb l’olor.

Del cel color vermell de pruna madura continuava la tempesta de senglars cada cop més lenta, semblava que amainava. De sobte va parar. I els tres senglars del meu balcó van saltar precipitats cap avall. Això va fer aturar el repic orquestral. Tots els senglarets es van girar com una mola única cap a ells i van posar-se a ensumar enèrgicament. El romaní i l’espígol els havia quedat ben incrustat al pelatge i desprenien una forta olor que tota la resta va percebre a la primera. Un dels tres del meu balcó va començar a caminar sol carrer avall. Tots els altres el van seguir a poc a poc, com un ramat poderós que ja hagués acomplert la seva missió. La xarxa negra marxava sòlida i fosca, silenciosa. El terra va quedar marcat pel repic dels ullals. Marques fondes escampades pertot dibuixaven un estrany mapa de punts que semblava que s’hagués de resseguir per extreure’n algun dibuix.

Ningú més no ho va veure. Només hi havia el nen del costat de casa que s'ho mirava meravellat des de la finestra i amb les mans juntes em demanava sisplau que n'hi aconseguís un abans que marxessin del tot. A mi aquells ullals i aquells crits m’havien glaçat el cor. Volia entrar a casa, però no gosava moure'm perquè no em sentissin i això els fes quedar. M’atemoria que una passa els fes descobrir-me quan fins ara havia estat espectadora d’excepció. Li vaig fer que no al veí i d'una revolada vaig enretirar les cortines per escapolir-me cap a dins.

Cantonades enllà les motos em semblaven ovelles que belaven dolçament.