Blocaire

Hi ha algun punt d'exhibicionisme en això d'escriure compulsivament perquè algú, conegut o no, et llegeixi des de l'altra punta de la xarxa. Però no aconsegueixo esbrinar quina mena d'exhibició és, aquesta d'amagar-se darrera de la pantalla. Així com als recitadors de poesia els exigiria que s'anessin despullant a mida dels seus poemes, perquè al final és ben bé això el que fan, als teclejadors de mots no sé què se'ns pot exigir.

Hi ha poetarres, que carreguen els seus versos de trets directes, que duen la poesia com una arma a la bandolera. Hi ha poetistes, que fan equilibris i regalen petites joies com flors.

I nosaltres, no sé pas què som, nosaltres.

a la trinxera (VI)

els vespres clars em troben fora el balcó berenant pa amb pernil. l'aire encara és fresc i un jersei fi acarona la pell. un veí estén la roba, la del davant renta plats i un nen arriba de futbol. el pa amb tomàquet que entra tan bé poc abans de sopar. la ment, cap al cel calitjós que blaugriseja.

arraconades a una banda trobo les armes: el màuser, algunes granades soltes i l'uniforme mig gastat. de galons, ben pocs. sort que se'm va acudir guardar-ho tot. mai se sap quan torna el dia. i ara m'ho miro amb recança i nostàlgia, tot a mitges, i penso si caldria recomençar la batalla. o simplement potser és qüestió de canviar de bàndol i confessar-los les estratègies d'aquell temps antic i difícil, així ens sabran els punts febles abans i ens abatran d'una vegada per totes.

Àngel caigut

T'he vist passar per sota casa.
Talment com un àngel caigut.
Barba de dies,
les ungles trencades,
unes ales grisàcides
i una capa negra que arrossegues
i que arreplega tota la brutor de la ciutat.

Et creies rebel i potent,
i ara no saps com fer mal
i sol senyoreges el teu obscur domini.