una muntanya

era una muntanya de pedres negres que bullien. costava de pujar la tartera que duia al cim i quan m'agafava a alguna banda per donar-me impuls les mans em cremaven. no era gaire alta, la muntanya, però la calor asfixiant en feia molt difícil l'ascensió. enmig de les pedres negres creixia de tant en tant una tija verda i ferma, tan ferma que quasi no es vinclava. cada tija acabava amb una flor petita i blanca molt resistent. n'hi havia de totes mides però les més altes arribaven gairebé fins al sol. quan una de les tiges tocava el sol es cremava tota i es feia cendra que tenyia les pedres del seu voltant. i així anava passant: una tija es feia lloc entre les pedres bullents, creixia i creixia ferma com un filferro, tocava el sol i queia, cendrosa, al seu voltant. de lluny semblava que hi haguessin petits núvols de canícula. i al cim encara mai hi ha crescut res.