jo és que no sóc de futbol

podria comptar amb els dits d'una mà els partits sencers del barça que he vist a la vida. a casa no han estat mai de futbol i quan l'endemà a l'escola els nens feien allò d'aixecar-se la samarreta per celebrar un gol jo intuïa que devien imitar algú. ja de més gran quan els amics parlaven dels fora de joc i els còrners jo em perdia entre uns conceptes que no sabia quina situació retrataven. intentava entendre-ho i que m'ho expliquessin però era en va, al final sempre deia que sí per no fer-m'ho repetir. només vaig començar a saber quan hi havia partit i quan no el dia que el noi que m'agradava no podia quedar o estava de morros després del partit. així va ser com vaig comprendre la grandesa del futbol.

encara va haver de passar força temps perquè m'interessés per aquest món. i tampoc sense passions desbordades. però un equip guanyador, un entrenador amb maneres i l'entorn desafiant hi han fet la resta. està clar, sóc de les que faig ràbia als culers més fidels. de les que s'apunten al carro guanyador i de les que només s'interessen pel teatre del voltant i no per l'essència de la cosa. sí, sóc així. però si el que volien eren més ulls pendents dels seus moviments i que deixés d'anar al teatre les nits de partit ja ho han aconseguit. el repte ara és seu per veure quant em durarà.

quan la gent comença a enfilar-se per la història i a rememorar partits gloriosos i jugades robades, jo només sóc capaç de veure un xut. si em pregunten 'te'n recordes quan...?', jo només veig el Koeman xutant a Wembley amb màxima potència. a casa no hem estat mai de futbol, però aquella nit aquest partit es va mirar. jo era en un cantonet del menjador, a punt d'anar a dormir, quan aquell xut de falta ens va donar la primera copa.