doncs a mi no em sembla tan estranya aquesta apatia melancòlica del cap d'any quan sembla que tot ha de petar i començar de cap i de nou. au, vinga, si ja sabem que qui més qui menys continuarà fumant, bevent o veient-se d'amagat amb la parella de l'amic. dies de propòsits i de llistes interminables, dies d'«aquest any sí!». o el que és pitjor: dies de mirar enrere i de nostàlgia, dies de «i que bé que estàvem». tot plegat em supera i cada any em passo una setmana enrabiada sense motiu i amb un to vital sota mínims. què volem fer, què volem dir..., ai! si almenys ho tinguéssim clar. per sort són pocs dies i aviat passen el reis i tot ho posen al seu lloc i torna l'alegria i el ritme normal. que a mi el nadal m'encanta però el cap d'any... buf, com costa el cap d'any.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
M'ha agradat llegir aquest post! Ja era hora trobar un post crític amb cap d'any i que no em fes sentir un bitxo raro per no estar de bones!
no saps quant em sento així jo també
"Re"torno per compartir el meu calaix de sastre... No sé on em durà, però de moment, ja està obert! Una abraçada i bon any!!
http://olordexocolata.wordpress.com/
Raó no te'n falta.
cap d'any fa pensar molt. quanta raó!
Publica un comentari a l'entrada