Que si em busques els ulls
hi veuràs carn desfeta,
o l'espurneig de l'amor principiant,
la fatiga de les àvies, l'engany de qui no vol.

Ulls d'obsidiana, metàl·lics i impurs,
cafè torrat, omnívors de vida,
carregats d'enyor.

Per què en un mateix hi conviu la llum
i la pena de plorar? El negre endolat.

On són els gitanismes? (El profe pureta s’ha posat xungo i hem pirat de classe!)

Diverses onades d’obertura lexicogràfica espanyola han afavorit l’entrada de lèxic gitano (unes 150 entrades) a les successives edicions del diccionari normatiu, el DRAE, provinents generalment de l’argot de la delinqüència i del món del flamenc. Així, el diccionari és, també, un reflex de la llengua col·loquial castellana. Això no ha estat tan evident en el nostre diccionari, el DIEC, que sovint s’ha blindat envers l’entrada de gitanismes argumentant que són barbarismes que han penetrat a través del castellà. El DIEC manté les marques de [pop.] per a expressions del tipus pixar, colar-se, maco, guipar –aquesta sí que prové del caló– o d’altres en desús com xotro, boixar o menjacapellans. També és curiós que en els pocs gitanismes que inclou no ens digui res de la seva etimologia: guipar, dinyar, cangueli, bòfia.

La variació lèxica és un reflex de la realitat i ens dóna tota la sèrie de mots d’una llengua, marcats pel dialecte, pel registre, pel sociolecte... Tot plegat configura el corpus lingüístic, la riquesa de vocabulari d’una llengua, i la divisió històrica entre escrit i oral només fa que elititzar algunes paraules i criminalitzar-ne d’altres. Tot és llengua. No perquè una paraula sigui col·loquial i, per tant, més pertanyent al canal oral deixa de ser menys llengua. El registre col·loquial no és, per obligació, una infracció de la regla estàndard i estandarditzada. De fet, la col·loquialitat ha anat guanyant terreny i cada vegada ens comuniquem amb més paraules típiques del registre col·loquial. Hem de tenir cura també de la llengua col·loquial si no volem deixar-la de banda i fer més i més gran la fractura estàndard - col·loquial.

El lèxic col·loquial català, que sí que en tenim, prové en bona part del caló i de l’argot –farcit, és evident,  de castellanismes, sobretot des de mitjans del segle XX. En algun punt de la història recent aquestes dues fonts d’incorporació de lèxic es creuen i bona part del vocabulari caló que fem servir actualment ens arriba passat pel sedàs de l’argot castellà o castellanitzat. La composició social ens dóna una convivència lingüística estreta del castellà, el caló i l’argot marginal –i actualment, també de l’àrab– a les zones marginals, on es mouen les classes més baixes. Això ens priva de veure-hi clar. Què és català? Què és caló? Què ens ha arribat a través del castellà? Això ens priva d’acceptar-ho? La queixa eterna i eternitzada és que el català no té un registre col·loquial propi, però la realitat és que els parlants catalans usem una barreja de fonts lèxiques quan ens comuniquem oralment, característica típica d’aquest registre, molt més obert als estrangerismes. Per exemple, la llengua comuna del jovent busca en la marginalitat una font de lèxic per diferenciar-se dels grans. Així doncs, la marginalitat és moderna i, a més, creadora.

Centrem-nos en «la pedregada de tirosos vocables» que diu l’Altíssim a l’obra d’Espriu, els gitanismes, el vocabulari provinent del caló –que és la mescla del romaní amb les llengües ibèriques. El romaní ve del sànscrit, que té trets comuns amb altres parles de l’Índia, i això l’ha empeltat d’hibridisme. També, esclar, el contacte amb la resta de llengües que els gitanos han anat trobant en el seu periple de població nòmada ha influït en l’heterogeneïtat del romaní, però el caló com a signe d’identitat ha pres força per la disseminació de la població gitana, que l’ha fet servir com un clar element diferenciador. Malgrat tot, a mesura de la seva sedentarització i integració a la societat, el caló s’ha anat diluint força en la llengua dels territoris on s’ha establert. Així, en català tenim paio, molar –encara no acceptat pel DIEC– o tocar el pirandó com a exemples d’influència del caló. O a Lleida, on la integració del col·lectiu gitano autòcton en la societat local és antiga, es canten garrotins des de sempre, llavor de la rumba catalana.

Això no és una cosa exclusiva dels nostres dies. Històricament el català ha rebut influències lèxiques del caló, que, a més, han quedat reflectides en algunes obres de ficció de finals del segle XIX i principis del XX –en l’auge del costumisme– com Renyines d’enamorats, de Narcís Oller; Sota Montjuïc o La xava, de Juli Vallmitjana, o Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. Els gitanos catalans van entrar a la península Ibèrica per Catalunya –se’n té constància des del segle XV– i van incorporar el català com a llengua de relació. Hi ha una comunitat de gitanos ben arrelada a Catalunya des de segles enrere com ho constata el fet que alguns dels seus immigrants cap a l’estat francès encara conservin el català com a llengua pròpia. És aquest arrelament el que va fer que el català també es veiés enriquit amb l’adopció de termes gitanos. D’aquí, carrincló, calés, bòfia, mots que sembla clar que van passar al català directament del caló.

El català fresc, cru, de carrer que trobem a La xava vol reflectir el parlar dels malfactors –la murrialla, en deia Vallmitjana– i com a tal és un argot que va més enllà del registre col·loquial –sovint no s’entén res i bona falta fa el glossari final!–, però es fa evident tota l’herència caló que ha anat calant a la llengua oral catalana. Gitanismes a banda, s’ha de parar atenció als sobrenoms –preciosos!– que van sortint a la novel·la: el Morros de Vaca, el Patarrufa, la Baturra, la Mossega Ventres. I també al títol de la novel·la, que ens fa pensar directament a com s’anomena el parlar barceloní. Però aquesta no és pas la referència de la novel·la, escrita el 1910. La xava és la Roseta, la protagonista, a qui el seu company anomena xava, xaveia, derivat del caló xavala. L’argot popular català, just aquest parlar que es reflecteix a la novel·la de Vallmitjana, passa a ser anomenat xava cap als anys 20, però després de la guerra s'extingeix bastant. Als barris obrers la barreja de pressió immigratòria i de repressió lingüística afavoreix la castellanització i provoca un retrocés qualitatiu del català. Aquest fenomen nou manté el terme xava, que no defineix un argot diferenciat, sinó una degradació fonètica del català estàndard i probablement també amb alguna herència lèxica d’aquell argot. Un mateix adjectiu per a diversos fenòmens encadenats en el temps.

Tenim en llengua catalana una excel·lent tradició de llenguatge popular i d'argot, i també en literatura eròtica i sexual. La pregunta és: per què continuem reticents a incorporar al diccionari part dels gitanismes estesos fins a dia d’avui a la llengua oral? Hagin entrat com hagin entrat, fa molt de temps que hi són presents i formen part de la parla diària de bona part de la població. Són una mostra clara que la llengua és viva, s’enriqueix, evoluciona. Per què fa la impressió que el registre col·loquial no cap al diccionari? D’acord que l’argot és voluble i que necessita el pas del temps per fixar els usos, però què en fem de paraules tan esteses actualment –i pel que sembla, des de fa com a mínim un segle– com molar, xivato i apoquinar?

I d’aquí, el dubte: què hem d’incorporar i què no en un diccionari normatiu? Un diccionari ha de ser un reflex del moment (sincronia) o de la història (diacronia)? Si tanta varietat no cap al diccionari, on posem la restricció? Per què sí pirar i per què no currar? Per què la norma no pot reflectir l’ús col·loquial de la llengua amb les marques convenients? Que l’estàndard no ens faci perdre l’espontani, o després passa que la gent no es reconeix a les obres de referència i creu que parla malament la seva llengua, aquesta eterna espasa de Dàmocles que no ens traiem de sobre. De què es tracta la normalització?

I una altra pregunta, encara: per què a l’escola ningú no ens ensenya que tenim paraules gitanes? Així com ens esmenten anglicismes i gal·licismes, per què no les paraules provinents del caló? Són part de la nostra història, herència directa de la convivència cultural més propera. Així sabríem, per exemple, el cas curiós del xoriço (lladre), que ve del 'chori' caló però que l'hem assimilat al xoriç de menjar. I així anem pel món posant talls de xoriço als sobres electorals.

Tornar als llocs

Diu Marc Augé que un no-lloc és un espai urbà de pas sense personalitat pròpia. Segur que tots en coneixem molts: túnels de metro impersonals, cafeteries calcades a totes les metròpolis, gasolineres. Llocs on veus la vida passar, llocs que et succionen i se t'emporten cap al no-res, l'èter. Adoro les gasolineres d'autoservei i la sensació de no-existència que et regalen. Cotxes amunt i avall, camions transporten mercaderies, es declaren guerres i amors, s'estrella un avió i la vida passa pel teu costat i tu no et mous. El lloc és tan neutre, tan forat negre, que no et demana res, cap implicació amb el món, el veus passar. Tu i el món vist des del filtre dels hidrocarburs. Que caigui Troia.

Després hi ha els llocs forts, que et creen lligam i els enyores. Pertanyem als nostres llocs. I quan diem país volem dir llocs i gent i vincles. Potser el meu país és ben diferent del teu perquè jo estimo una illa amb sotabosc de marès que tu no has vist mai, una muntanya de conglomerat amb cigalons al cim o el poble de la mare que tothom diu que és lleig. Si enmig de blocs de ciutat-dormitori puc plorar d'amor i tu et mors de fàstic deixa'm que t'expliqui aquest lloc perquè puguis fer-lo teu, també. Deixa'm dir-te que aquí la Nadja va perdre el pis i que mentre tots cridàvem i se l'enduien a empentes el seu fill petit cridava 'mama' en la meva llengua. Potser quan hi passis pensaràs una mica en mi i serà un lloc diferent per a tu, menys d'amor i més de lluita, però almenys ja serà un lloc. I així anem teixint complicitats en l'espai i d'això se'n va fent una bandera.

Torno al meu lloc no-lloc. Hi ha una masia perduda entre peatges i carreteres, a la sortida d'autopista que dóna a un gran supermercat. La veig des de dalt d'un pont, amb la gasolinera a l'extrem dret. Cotxes i cotxes van d'un lloc a un altre i just aquí a sota hi sobreviu una família pagesa a punt de ser engolida pels no-llocs dels nostres dies, quan el forat negre de la carretera, la gasolinera i el supermercat els abduirà i guanyarà espai. El meu cap curtcircuita entre llocs i no-llocs, entre història viscuda i història per viure, entre el que hem estat i el que som ara. I aquest pont amb olor de gasolina també em configura a mi i al meu país en venda.

I les hectàrees de terra que la teva família ha veremat des de fa segles, l'estació d'autobusos dels teus trens perduts, la plaça on vam dormir per reclamar uns drets nostres, la sala d'espera on éreu abans de ser tres, el cafè on vas esperar-la tres hiverns, el portal de la teva primera feina, el local d'aquella assemblea. De tot això, en fem pòsit i memòria i són els punts de la nostra geografia particular. Que un no-lloc passa a ser lloc quan l'omples de nosaltres.

El meu no-lloc d'ara és un lloc perdut on no sóc res més que el meu cos. Ni identificacions, ni targetes ni bitllets. Sola, ell i jo, anem omplint la nostra història particular. La repetició el fa meu. Un tros de camí ral, que abans era un lloc de pas i ara no hi passa ningú, ara és el meu lloc interior. Veniu-hi, si podeu, que diu que potser el farem més lloc si el compartim i comencem a teixir-ne bandera.

Cançoneta cançonera

Sóc
terra seca que s'esquerda
Vaig
a cavall de l’euga blanca
Duc
quatre espines mal comptades
Valc
el pes net dels vostres braços.

Sóc
com un cranc sense escopeta
Faig
el fet si em dóns romanços
Veig
que aneu fins dalt de fato
Ric
i si erreu el tret m’ho callo.

Sóc
només euga sense regna
Puc
dels vuit vents, ser set tempestes
Sé
vostre final fil per randa
Caic
sempre i molt de matinada.

La vida és a la platja

Que si m’estimo una mica menys hi haurà lloc perquè algú m’estimi una mica més, i si faig fora la tirana de dins hi haurà lloc perquè entri un parlament sencer. Les portes obertes perquè sempre hi corri l’aire i un constipat constant que em tregui de passeig mocosa i enfredorida per les platges explicant a tothom que és el vaivé de la gent que em passa per dins el que em posa malalta. Parlar entretallada per la incapacitat de la llàgrima i somriure al final, cínicament. Tots volem estar tranquils i a la platja, com sardines, hi ha nens que ploren fort, xineses que fan massatges, gavines urbanes i la gent, que ens comparem els cossos. I jo, mocant-me.

Però no tant

Deia, el meu amic...

Jo el que vull és una tia sense manies, però no tant. Que es depili, això sí, i si pot ser que tingui una melena llarga, millor. Em fascinen. Que no tingui manies per fer tot el que ens vingui (em vingui) de gust, però tampoc cal que sigui d'aquelles que no es cuiden. Una noia cuidada sempre ve més de gust.

Una tia amb opinió, però no tant. No tant que no m'accepti les meves, d'opinions. Vull poder-hi discutir, parlar de tot, entendre'ns a nivell intel·lectual, però si no m'acaba entenent... No vull dir que m'obeeixi, però a mi també m'agrada tenir la raó. I sobretot que no cridi, és molt ordinari.

Una tia lliure, però no tant. No tant que no em digui que em necessita, que m'enyori, que en el fons depengui una miqueta de mi. Només una miqueta. Una tia lliure que no tingui prejudicis i sàpiga anar pel món, vull dir. Però no tan lliure que se'n pugui anar amb qualsevol a la primera de canvi o que no m'esperi si no arribo. Tan lliure, no.

Una tia afectuosa, però no tant. No tant que m'estigui tot el dia a sobre ni que em truqui a totes hores, però a tots ens agrada un petó cada matí. I que quan arribem a casa ens rebin amb els braços oberts i carícies i abraçades, això és tan reconfortant! Però tot el dia a sobre tampoc, que quan sortim amb els col·legues em deixi respirar, ha de saber quan toca. Que sigui afectuosa en la mesura justa.

Una tia sincera, però no tant. No tant que em vulgui parlar dels seus sentiments i somnis i desitjos. Això atabala. Tots tenim sentiments però tampoc cal airejar-los a tota hora ni parlar-ne a cada moment. Que parli sense embuts, que no tingui por, que sigui forta, però no tant.

Una tia compromesa, però no tant. No tant que no tingui mai temps per a mi. Ja m'entens. Que està bé implicar-se, i una persona així m'atrau molt, però si ha d'estar amb mi també ha de comprometre's amb mi. Que estigui compromesa, que s'ho curri, que s'impliqui, que hi dediqui temps, però no tant.

Una tia decidida, però no tant. No tant que em posi a mi contra el mirall i em faci veure que no estic fent el que vull de veritat, ni sóc qui vull, ni estic com vull. Que agafar la iniciativa ja ho faré jo, que no m'agraden les sorpreses. Que no sigui tan decidida que m'adoni que pot anar per la vida sense mi i que estarà bé. Que sigui decidida, però no tant.

Una tia que m'estimi, però no tant. Que estigui per mi, que m'ho faci passar bé, que respecti el meu temps. Que m'estimi a la meva manera, sense que es noti massa que si no aclapara. Però que m'estimi, que ho necessito molt, que sàpiga veure què necessito i m'ho sàpiga donar.

– Nen, compra't una nina a piles.

És l'únic que se'm va acudir dir-li.

I avui et faria

 Picasso

I avui et faria l'amor sense mida,

a dalt de la casa, la lluna ens convoca.

Beuríem saliva, millor ratafia,

i a precs et trauria la sal d'altres boques

no per gelosia, que ja no en tinc mica,

només per fer meves les pells que t'habiten.

Ni treva, ni atzar, ni cap disciplina.

Mitja lluna ens convoca.

Carícies

La teva pell es farà igual que la pell que acariciïs.

I era mentida,
perquè per cada pell acariciada em venia una glopada amb el teu nom.

Marca de la casa

Hi ha petons que fan ferida i amb el temps surt la cicatriu, un ull sec que mai acaba de tancar-se. Potser és per això que veig el món de deu mil maneres diferents, segons el dia, segons l'ull que el mira, segons el tros de roba que el deixa mirar. Aquí, a sota el colze, n'hi ha una de fa molts anys, un petó d'estiu segur que familiar, després d'un aterratge en planxa a dues rodes, que tan sols mira quan comença la mitja màniga. Pobret ull blanquet, que només sap coses de sol i bon temps, i potser guarda algun record de classes de natació, d'olor de talc i assecadors de paret. O potser guarda, gelós, la retina dels amants que m'han vist ajupida, colzes contra els genolls, mans a la cara, mirada entremaliada.

Deixa'm trencar-te –em deia, un.

I jo entenia deixa'm tancar-te, per culpa d'una enclusa que no acaba de fer de corretja i juga al telèfon de tant en tant. Ossos contra ossos, pells encetant-se, i jo cridant per dins que tanqués sa mare i a fer la mà.

Deixa'm menjar-te –i me li enduia totes les crostes, una a una, estovant-les lentament a petons i llepades. Després a dins se'm van coagular i un mal de panxa pitjor que una úlcera que cap metge entenia de què venia. Ell, tan content, que vull trencar-te i cicatrius i cicatrius pel cap del temps.

Ara a les plantes dels peus hi tinc ventoses que es fonen quan trepitjo calideses. I a les nits em tornen a sortir, espores batallants.

Ser arbre

Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud. 

[Joan Vinyoli]

Plogui, nevi o faci fred, mantenir-te dreta. Caiguin llamps o trons o pedra, mantenir-te ferma. Ser arbre. No és ser immòbil, és ser forta als embats del temps i del sol i de la lluna. Revinclar-te i deixar-te acariciar per la tramuntana fins a tenir el tronc amb la forma que ella et demana. Tenir al davant sempre el mateix paisatge que canvia i canvia cada dia si tens la paciència de mirar. Ser arbre com acceptar el dia, sense poder-hi fer més. Ser arbre i créixer amunt per agafar el sol quan es deixa. Veure passar gent, coses, animals, donar-los el que tens, ombra, fruits, recer, olor, i veure’ls marxar. Arrelar. Al fons del fons de la teva terra, arrelar, encara que les branques curiosegin per veure-hi més enllà.

Ser arbre com sobreviure enmig del terratrèmol.
I, a més, créixer per veure-hi més enllà.

  Has de ser com l'arbre que es doblega a l'intempèrie:

les arrels palpitant en l'essència nutrícia de la terra;

les branques altes buscant sempre –més alta que mai– la llum.

Proverbi zen