la memòria és el nostre pitjor enemic

seré a París

darerre la lluna hi cuso serpentines llargues que gosen atrapar nous horitzons,
la utopia no em deixa, impossible, i corro rabent amunt i avall,
mitall, mirall de metall, un gros mitall.

«Cuenta la historia como si sólo fuera de interés para el pequeño círculo de tus personajes, pensando en que podrías ser uno de ellos.»

Julio Cortázar

Julien Berthier

fet i fet, no hem canviat gaire. torna la tardor i encara que el nostre voltant es doblega com un acordió i hi ha pisos, casaments i criatures, nosaltres ens mantenim. és com un seguir la vida i de cop un standby. i fa por, sempre tot fa por a la tardor. perquè aquest fred-calor, aquest és i no és ens fa fràgils i fàcilment feribles. i la malenconia tardorenca no és una bona aliada en nosaltres.

parlo de tu, i de nosaltres. dels teus ulls i dels records amagats rere sacs de runa de fa temps. tot és massa lent ara per a aquests ensurts que em claves i jo només aspiro a saber obrir més la porta perquè corri l'aire però tancar-la a temps. c'est mon défi.

saudade

cal perdre per enyorar, cal sentir-ho lluny. és llavors quan t'adones de què has perdut o de què et falta. i encara que això és una d'aquelles veritats rabioses que ens han repetit mil vegades avis, pares i amics, no ho sabem del cert fins que ho experimentem. com quan et diuen que això ho entendràs quan siguis gran i ara que som grans tampoc ho entenem però fem veure que sí, que ja estem de tornada de tot i que no recordem per què ploràvem quan una amiga ens deia que els reis eren els pares. des del cor de l'Havana o des d'alguna cala menorquina hi ha una força que m'empeny. que sabem els ponts poden creuar oceans, sense ciment.

i amb tot l'enyor de demà, us penso.
i mentrestant assajo això d'obrir portes i finestres sense més: bem-vindos a minha casa.

Ull de bou (la paret del despatx)

Tinc una nevera de segona mà

Setmana de cuina. És un temps que passa ràpid, el de la cuina. Entre cuina, música i sofà vaig saltant d'espai a espai i em passa el matí, o la tarda, o el que toqui, que la meva agenda continua caòtica com sempre. Sense sortir de casa tasto llocs, gustos i viatjo. El menjador s'empapa d'olors i he d'obrir una mica el balcó des d'on sento la canalla que crida. Això és casa. No sé si és com havia de ser o com la imaginava, ara ja no sé com era abans aquest menjador, ara és casa.

I en acabat, havent provat alguna recepta nova i moltes d'antigues, penso què deuen tenir en comú els llagostins cuits, la mostassa de Dijon, la xocolata, la ginebra, la pasta i el magret d'ànec.

La nevera continua fent soroll als vespres. Fent-se notar, o potser creu que ha de fer-me companyia. A mitja tarda, l'obro: carbassons i bacallà. Avui tornaré a innovar.

entre que ho veig i ho entenc

sempre que veig emergir Montserrat immensa deixant enrere les corbes de la feina. sempre que m'acompanya un bon vi i el formatge vell de Maó. sempre que escolto els nous senyors tranquil. sempre que enganxo aquell locutor d'imprevist. sempre que.

sempre hi ha un abisme entre que ho veig i ho entenc sovint insalvable. entre que hi sóc i me'n vaig sempre hi ha un espai buit en el temps.

què vol dir haver d'explor(t)ar el meu cantó sensible?