No t'aturis, va

Les sabates a l'aire enmig de qualsevol carrer. Si pot ser que doni al mar, millor.

I mentrestant quan parlis, mou els peus.

de salts mortals amb doble xarxa

trobar la paraula adequada a cada moment i no saber-la dir és una cosa que em passa sovint. la tinc però a la llengua se m'hi fa un nus, més aviat al coll, i acaben sortint paraules ja sabudes, típiques, tòpiques, buides i mentideres. i tinc la paraula allà, preparada, justa i de veritat però la por és un núvol que la desdibuixa sempre que pot. com saber el minut exacte en què les paraules són les justes?

per no ser fràgils ens hem inventat dobles vidres, murs i trinxeres. i fins amb masses, claus o escales som incapaços de saltar. fa més de dos anys ja parlava d'això sense dir-ho i a tothom li semblava dur. ara em reafirmo: continuem sense saber saltar. a quina escola no vam anar?

Vivim en els mots

Sentir la necessitat imperiosa de tornar a escriure, contra les cordes del contrabaix acariciar l'arpa dels mots i que torni a sonar melodiosa. Des de dins notar un buit ple de paraules que malda per abocar-se en algun lloc. Sempre passa i sempre torna, la fretura, com un bucle del qual no et pots deslliurar. Paper i llapis, doncs. I una paraula que ressona endins com un gong. Ta-rin-ga!

Inverteix l'espiral

Trinxats en sèrie

Superstició doble

Som urbans

i per allargar la tonteria

doncs a mi no em sembla tan estranya aquesta apatia melancòlica del cap d'any quan sembla que tot ha de petar i començar de cap i de nou. au, vinga, si ja sabem que qui més qui menys continuarà fumant, bevent o veient-se d'amagat amb la parella de l'amic. dies de propòsits i de llistes interminables, dies d'«aquest any sí!». o el que és pitjor: dies de mirar enrere i de nostàlgia, dies de «i que bé que estàvem». tot plegat em supera i cada any em passo una setmana enrabiada sense motiu i amb un to vital sota mínims. què volem fer, què volem dir..., ai! si almenys ho tinguéssim clar. per sort són pocs dies i aviat passen el reis i tot ho posen al seu lloc i torna l'alegria i el ritme normal. que a mi el nadal m'encanta però el cap d'any... buf, com costa el cap d'any.

Ull de bou (somiant)

Microclima

Hi ha un llibre esplèndid que és L'hivernacle. El vaig descobrir fullejant distreta un diari, amb tallat fumejant, i no em va cridar l'atenció ni per l'argument ni per la coberta. Al contrari. Si no fos que em vaig encallar en un comentari que deia que la seva autora era cantant d'un grup de rock, ni li hauria donat una oportunitat.

Beneïdes casualitats. Gràcies al grup de rock, vaig entrar en una atmosfera suspesa en el temps amb una angoixa constant. Però no és una angoixa negativa, és l'angoixa vital del no saber què passarà i de la sensualitat continguda, dels secrets i les sorpreses, de personatges desterrats dels seus llocs habituals. La Jane, l'Anne, el Théo, l'Helena, el Benoît (sobre)viuen junts malgrat les seves contradiccions. El context de la Segona Guerra Mundial en un poblet francès no és més que això, context. Puc imaginar-me amb facilitat el soldat indefens per les muntanyes de Kosovo o perdut enmig de la selva amazònica. Però sí que em fa la sensació que, lluny de l'àmbit conegut, la Jane –i la resta de personatges– viu desarrelada en un hivernacle interior.

La successió d'imatges i sons es evoluciona cinematogràficament i diria que és gairebé cíclica. Dir imatges és dir l'arribada del carter, l'entrada a la sabateria de l'Helena o el soldat arraulit sota la taula i dir sons és dir gramòfon, riures i silencis. I m'atreviria a dir objectes, com unes botes o un bol. Tot és important perquè avanci la història i tot té un perquè. Les pauses entre paràgrafs ens permeten acabar de completar la història amb detalls que no cal entretenir-se a escriure.

Éssers imperfectes en situació límit o, en tot cas, fora dels límits. Relacions humanes que s'inicien fortes i plenes de sensualitat. I l'amor i el desig d'amor clamant a crits a totes les pàgines amb una llengua polida i natural alhora que ens envia una alenada tèbia de suggestió. Ah, i la coberta que la canviïn per la silueta de l'hivernacle o les mans de l'Anna. Segur que hi guanyarà.