ses seues mans

he somiat amb unes mans. eren unes mans a moments molt conegudes, i a moments no. fermes i sinceres. expertes però dubtoses a estones. i quan alçava la mirada per buscar-los els ulls, no hi havia rostres. eren boniques perquè no duien els dits rosegats com els meus. i a moments fosques, a moments clares. però quan pujava cap a amunt ho perdia tot de vista. dec ser frívola, o com se digui, però quan he obert els ulls he tornat a aclucar-los immediatament. i encara eren allà.

inspira, expira. sóc aquí i no he marxat.

Ull de bou

M'agrada Bauçà

Les primeres paraules que vaig conèixer de Miquel Bauçà van ser: «Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corba fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.»

Tot i pertànyer a una obra poc destacada, aquests versos em van provocar tant que no vaig poder llegir-ne res més fins al cap d'un temps. I poc a poc el vaig anar descobrint. Miquel Bauçà enviava els originals de les seves obres a un apartat de correus i allà els recollia el seu editor d'Empúries. De rutines diàries, defugia tot contacte social, vés a saber si per culpa del seminari o per si la pèrdua de sa mare de ben jove –encara tremola amb Si una tarda... Era l'home anònim i desaparcebut. Però les seves lletres s'avançaven a les circumstàncies, era gairebé profètic –i si no, llegiu El canvi. A més, fidel a les seves idees va demanar la no traducció de la seva obra al castellà o francès.

La seva figura desperta passions, però quan entres als seus versos entres en un món propi ple de pors i traumes. Però no fa por, no. Villaronga, incitador de projectes increïbles, ha dirigit un documental preciós, no deixeu de veure'l. Bauçà, des de les seves paraules, comença lloant el seu dentista i acaba proposant escoles plenes de dormitoris per somiar. N'hi ha més, d'iniciatives. El blog Meravell, nom de la casa familiar crec, va començar fa un any i són un seguit de reflexions d'una felanitxera al voltant del Bauçà senzillament escriptor. Ara arriba la novel·la de l'Abel Cutillas, La mort de Miquel Bauçà, a veure que ens regala ara aquest creador d'aforismes com Cada mirada és un combat. I mentrestant Bauçà segueix parlant-nos de dies com el d'avui:

«El cap clar i el cor tranquil,
tasto ardors del tot honestes.
No és gens bruta la claror
quan travessa la finestra.»

A la teva batalla, sense medalla

M'agradaria tenir algun dels volums d'en Benedetti dedicat. No pas per ell, vull dir amb paraules de les mans que me'ls van acostar. Però no és així, i és estrany perquè la majoria d'obra seva va lligada a pedres de toc al llarg de pocs anys. Pedro y el capitán em porta als passadissos de la Fnac amb una veïna, ara bagenca, preguntant desaforada; el necessitava ja per enviar-lo a un altre amic a les mans de l'enemic. Hagamos un trato va segellar un pacte innocent que ha fructificat i, encara que soni tòpic, és una àncora fiable que crec que ja s'ha fossilitzat. Un poema del qual no recordo el títol però si la passió encara és dintre d'un correu rebut a terres italianes; el pacte es va trencar, però hi ha alguna cosa que belluga encara. La tregua espera a ser rellegida; ha passat per dues cases ja, quantes li'n queden? L'antologia és al costat de la Belli –coses de l'alfabet, més que no pas casualitats– i sempre a mà a l'hora d'una cita justa, clavada. Bienvenida em du a les portes de Tànger de la mà de la incombustible Lai, mai deixa de sorprendre'm. Quemar las naves és del temps de revoltes i encara serveix des de la trinxera, que ara som calmats i prudents, és això fer créixer el moviment? Benedetti fa olor de gespa i de descobriments constants, la gràcia és que no ha caigut de la prestatgeria –diguem-li pedestal– encara. I sempre retorna...

Hay
ayeres
y mañanas
pero no hay
hoyes

De repeticions

–Que et dediques a anar pel món provant-ho tot almenys un cop?
–De vegades, dos.
[Fahrenheit 451]

Pensant maneres (meves)

Fica els dits en el pèl de l'esperit.
Mai no descobrirem res, si complim les regles.
[Blai Bonet]

Voler emocions sense aturador potser és símptoma d'inconformisme? Tenir massa desenvolupat el sentit de la selecció fa perdre'ns massa coses? Cansar-nos ràpid de tot ens engloba a la cultura del take away? No ser capaços de sostenir l'emoció de les feines, les relacions, el sexe és un problema generacional o personal? Hi ha manca de compromís o sols són noves maneres?

En tot això pensava –i més, i més– davant d'un te fred de llimona o un plat ple a vessar de shawarma. I just al costat de la barbàrie, érem un oasi.

la gent normal

sonarà el despertador més d'hora del que voldria. em queixaré una mica però em llevaré al cap de ben poc, i encara tindré temps d'una dutxa, d'assecar-me els cabells i fer-me la ratlla. pantalons amb caiguda estilitzada i poc taló. somriuré als altres passatgers quan em trepitgin. no em mossegaré les ungles en tot el dia i a l'hora de dinar no trauré el greix del pernil. amb els dits al migdia prendré el sol a la terrassa del bar de moda tot llegint el Larsson i em deixaré convidar sense remugar. faré tot el que se li suposa a una noia normal. seré amable i tindré la conversa justa amb tothom qui s'escaigui. caigudes d'ulls i la mà pels cabells al moment adequat. ni massa ni massa poc, mesurada i suau. treballaré fins a l'hora estipulada i tornaré a casa. però encara tindré temps per comprar el sopar i anar a fer una hora d'spinning. així se suposa que seré la filla, la dona, la jove perfecta. ah, i si em fan mal els ovaris no em queixaré gaire, encara en donaré les gràcies mentre rego els testos del balcó.

en paral·lel

fa dies que em tremola un ull i cada cop que busco algú em parpelleja insistentment. el meu cos em llança missatges encriptats?

ahir vaig sortir amb l'armadura de guerrera fidel a les causes justes. però no em vaig creuar amb l'enemic. i mira que amb la calor que feia, l'arnés molestava. enlloc de ser creuats i convexos, anem en paral·lel. quan intentava creuar, l'ull esquerre em parpellejava a tota màquina.

a la trinxera (IV)

els dies es fan curts, a la trinxera. som els de sempre i potser algun nou combatent. però s'hi està bé ara, en calma i després de la pluja que s'ho ha endut tot tossals avall. des del meu costat també llances projectils de fireta. la gràcia és que mai coincidim, sempre segueixen trajectòries paral·leles sense creuar-se. llancem invectives a l'enemic mentre treus la petaca i me la passes de sotamà. potser sí que si som al mateix combat, sembla més fàcil la victòria. però m'empipa donar-te la raó. i, a més, ara ja m'agrada aquest gust de napalm al paladar.

la multitud rabiosa, camins enllà, crida que vol aigua.

si l'encertes, l'endevines

si les cartes diuen que em vesteixi de vermell, ho faig. si les prediccions auguren crescuda de la lluna, em preparo per a l'expansió. però si diuen que s'apropen dies de llum m'espanto i corro a amagar-me rere les columnes. la llum crema. però el fred viu també.