Que parlin les parets

Els murs de ca nostra clamen a mans plenes:

Indescendència! (sic)
Manipula'm...
Llibertat Franki!
i tu, a qui jutges?
creus en poder volar?
prou disBustos
Ja volem el pa sencer!!!
la tendresa és l'únic camí
Bon dia, princesa!
Creu Alta tropical
a la foguera!
+ pubilles catalanes
Porta'ns-en un!

sei quem me faz bem

per tu, Lai

Suc de tamarindo. Acre. Antropòlegs. Hamaques selvàtiques. Menino da rua. Locals de samba. Lapa. Papa Neto. Mama Julia. Sirleni! Calor enganxifosa. Pastilles perdudes antimalària. Cachaça. Seringueiros i seringals. Peregrinació al Corcovado. Capoeira. Divina ayahuasca. Feijao. Sorra de Copacabana. Moniquinha i Edgard. MST, CUT, CTA i IIEP. Vanda i Cicero. Enyor de guitarra.



És ben cert que pots enyorar llocs on mai has estat, i que pots sentir la seva presència tan forta que et cridin a retornar-hi per molt que mai els hagis vist amb els teus ulls. Això és la saudade que tan viuen al Brasil, una enyorança nostàlgica però bonica, una emoció melancòlica de quelcom perdut però retornable. Enyorança del passat i enyorança del futur, no saber viure el present? Tot junt aplegat en una paraula. Saudade, un dels mots portuguesos més difícils de traduir que revel·la tota una concepció de la vida (qui diu que la llengua no genera una visió pròpia del món?) i que es troba a l'arrel tant del fado com de la samba.

Aniversari

Tres, quatre o cinc anys.

Per sort ja n'he perdut el compte.
I encara pendent de tornar-hi.
Olor de pòlvora i regust anisat a la llengua.
I por, una por endins del cos.

crònica de matí

surto de casa a mig matí, és així, encara que la feina s'acumuli, sortir de casa a mig matí caminar i buscar una taula i un cafè comença a ser una necessitat vital. deu ser per això que no em recordo mai d'arreglar la cafetera?

un estel voleia, un amic fa d'acusador, l'asfalt és humit, a la cantonada hi ha roba llançada a un costat del contenidor (una sabata preciosa!), el mòbil queda a casa silenciós, al cafè puc agafar el diari, la biblioteca del barri no obre als matins, reassaboreixo Menorca i Adriana Varela, m'assetgen lletres àrabs, i hi ha gent amb jersei i amb tirants. quina bogeria...

si agafes el camí de la dreta, sempre arribes abans?



Una falta personal, tantes baixes en es meu sofà,
mil cent-cinquanta condons.
Alpinistes-samurais, coses més rares mos han de passar.
[Antònia Font]

el poder de l'envestida

quan vaig arribar a lloc, queia el dia. un vespre de primavera, que li diuen exigent, i a mi em sembla més dòcil que mai, em va dur al camp de batalla. de protecció, cafeïna a les venes i guix recent a les mans. a punt per l'envestida. i el tret de sortida, tres trets des de punts estratègics, que van resultar tendres i contundents. tres trets tendres. i de cop es van fer visibles els soldats. la milícia poètica enmig d'un paisatge cuco i trajectes a l'exili, a castells i carrers barcelonins.

s'acostava la nit. indecent, ella, i tot era clar, de llum encesa. l'envestida no era tal, o sí, una envestida contundent però suau alhora, mundana però poètica, enèrgica i expectant. envestida per sorpresa, com les dels bons estrategs. combat obert voltats d'incrèduls, observadors internacionals, olor de blat que puja al cap, instantànies jazzístiques i recomanacions flamenques.

quan tot va haver passat, sense ni adornar-me'n, la trinxera ja era una porta ampla i amb claus per a tots. des de la trinxera «brindo por la distancia y el correo del viento con tus certificadas caricias de ultramar».

el Castle

EN VOL LLIURE

Com el palpís dels dits desgastats
de noies que toquen, som
tecles de piano que sonen;
racons de Vallcarca, aquí
com el teu cutis que acosto,
llavis som a l'ombra d'estiu,
serrell que et cau sobre els ulls.
Coses equivocades, copes de més som,
sense interès, ni futur, ni perspectives.

Hi ha criatures angèliques -ho saps-
que toquen pianoles de fira.
Tot el que vull ser és aquest cel
sobre un descampat.
Llum que brilla amb doble intensitat
dura la meitat de temps.

Són coses equivocades, coses de més.
Copes equivocades, copes de més, som.

[David Castillo]

De bàrbars i barbarismes

L'altre dia sentia com el nostre president deia que «dintre d'uns mesos no es parlarà de l'aigua», la meva companya de feina m'avisava que «ara m'hi fico, al telèfon», les noies d'El Cabaret Elèctric simultaniejaven situacions: «estem veient un concert, estem parlant amb el sr. X, estem retransmetent...», en Cuní parlava de «la onada de accions a favor de en Franki», i un col·lega em reclamava a veure si «no em penses donar una abraçada i un petó?»

Renoi, quina feinada. Encara penso com posar-me a dins dels mesos de l'any, no fos cas que l'aigua m'envestís. I encara més, com posar-me a dins del telèfon, sort que sóc prima i potser ben contorsionada... Això de sincronitzar accions, encara, però a tantes alhora com elles no hi arribo, són unes màquines. Continuaré entrenant-me. La lentitud d'en Cuní m'exaspera, fins i tot és incapaç d'apostrofar tot i que estic segura que se sap de peapà totes les normes ortogràfiques. Per últim, al meu col·lega, li he preparat una caixa amb un llaç rosa on hi ha cinc abraçades i alguns petons de regal. Que en cas d'apuru no n'hi faltin.

Việt Nam

anirem al vietnam. ho sé. és d'aquelles certeses exactes que ara semblen impossibles i fins i tot absurdes però que des de dins saps que són així, i punt. allà, enmig de l'aigua, escollirem quins dels nou caps és el nostre, que potser ho són tots, i en tenim nou o més i mai coincidim. buscarem la flor del vietnam, que allunya els ianquis. canviarem els dongs per fruites ignorades. diuen que a pongour hi ha una cascada on els amors infinits escalen els seus graons per demostrar l'amor. i diuen, diuen, que anar-hi amb la primera lluna plena de l'any provoca estranyes passions sobtades als més incrèduls. enmig del xàfec, hi peregrinarem, doncs.

la vida, aquella «maudite»

canta l'Ovidi a la «Balada del concurs de blois»:

No tinc res cert, llevat del que és incert;
tot és obscur, sobretot el que és clar;
no em fa dubtar res més que l'evidència,
tota ciència m'és accidental.

[François Villon]