«Estem a la intempèrie»

a la Bebi i a la Norma

L'ARBRE INCANDESCENT

Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.

Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.

Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.

Joan Vinyoli

Vent d'aram. O de coure. O de metall. Quanta tensió junta aquelles tres persones dalt de l'escenari! I quanta tensió fins a sentir altra vegada aquella veu, resseguir altra vegada aquells ulls, veure altra vegada aquells jocs de mans! Quin regal de diumenge. Llàstima, però, que al Born no hi ha bars on facin cafès (un tallat normal i corrent, sisplau?), no s'entengui el català i que si no vas d'artista no siguis ningú. Llàstima que arribi el dia 9 i no sapiguem què fer. Llàstima de les elits. I de les senyorones que s'adormen i demanen clínexs. Traiem la poesia de les urnes al carrer! «Oblideu tot el que heu après. Comenceu a somiar.» Hereves del nostre maig, amb pamela o sense, tornarem al Brossa.