divendres, 25 de juliol del 2014

Però no tant

Deia, el meu amic...

Jo el que vull és una tia sense manies, però no tant. Que es depili, això sí, i si pot ser que tingui una melena llarga, millor. Em fascinen. Que no tingui manies per fer tot el que ens vingui (em vingui) de gust, però tampoc cal que sigui d'aquelles que no es cuiden. Una noia cuidada sempre ve més de gust.

Una tia amb opinió, però no tant. No tant que no m'accepti les meves, d'opinions. Vull poder-hi discutir, parlar de tot, entendre'ns a nivell intel·lectual, però si no m'acaba entenent... No vull dir que m'obeeixi, però a mi també m'agrada tenir la raó. I sobretot que no cridi, és molt ordinari.

Una tia lliure, però no tant. No tant que no em digui que em necessita, que m'enyori, que en el fons depengui una miqueta de mi. Només una miqueta. Una tia lliure que no tingui prejudicis i sàpiga anar pel món, vull dir. Però no tan lliure que se'n pugui anar amb qualsevol a la primera de canvi o que no m'esperi si no arribo. Tan lliure, no.

Una tia afectuosa, però no tant. No tant que m'estigui tot el dia a sobre ni que em truqui a totes hores, però a tots ens agrada un petó cada matí. I que quan arribem a casa ens rebin amb els braços oberts i carícies i abraçades, això és tan reconfortant! Però tot el dia a sobre tampoc, que quan sortim amb els col·legues em deixi respirar, ha de saber quan toca. Que sigui afectuosa en la mesura justa.

Una tia sincera, però no tant. No tant que em vulgui parlar dels seus sentiments i somnis i desitjos. Això atabala. Tots tenim sentiments però tampoc cal airejar-los a tota hora ni parlar-ne a cada moment. Que parli sense embuts, que no tingui por, que sigui forta, però no tant.

Una tia compromesa, però no tant. No tant que no tingui mai temps per a mi. Ja m'entens. Que està bé implicar-se, i una persona així m'atrau molt, però si ha d'estar amb mi també ha de comprometre's amb mi. Que estigui compromesa, que s'ho curri, que s'impliqui, que hi dediqui temps, però no tant.

Una tia decidida, però no tant. No tant que em posi a mi contra el mirall i em faci veure que no estic fent el que vull de veritat, ni sóc qui vull, ni estic com vull. Que agafar la iniciativa ja ho faré jo, que no m'agraden les sorpreses. Que no sigui tan decidida que m'adoni que pot anar per la vida sense mi i que estarà bé. Que sigui decidida, però no tant.

Una tia que m'estimi, però no tant. Que estigui per mi, que m'ho faci passar bé, que respecti el meu temps. Que m'estimi a la meva manera, sense que es noti massa que si no aclapara. Però que m'estimi, que ho necessito molt, que sàpiga veure què necessito i m'ho sàpiga donar.

– Nen, compra't una nina a piles.
És l'únic que se'm va acudir dir-li.

divendres, 18 de juliol del 2014

I avui et faria

 Picasso

I avui et faria l'amor sense mida,
a dalt de la casa, la lluna ens convoca.
Beuríem saliva, millor ratafia,
i a precs et trauria la sal d'altres boques
no per gelosia, que ja no en tinc mica,
només per fer meves les pells que t'habiten.

Ni treva, ni atzar, ni cap disciplina.

Mitja lluna ens convoca.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Carícies

La teva pell es farà igual que la pell que acariciïs.

I era mentida,
perquè per cada pell acariciada em venia una glopada amb el teu nom.

dijous, 10 de juliol del 2014

Marca de la casa

Hi ha petons que fan ferida i amb el temps surt la cicatriu, un ull sec que mai acaba de tancar-se. Potser és per això que veig el món de deu mil maneres diferents, segons el dia, segons l'ull que el mira, segons el tros de roba que el deixa mirar. Aquí, a sota el colze, n'hi ha una de fa molts anys, un petó d'estiu segur que familiar, després d'un aterratge en planxa a dues rodes, que tan sols mira quan comença la mitja màniga. Pobret ull blanquet, que només sap coses de sol i bon temps, i potser guarda algun record de classes de natació, d'olor de talc i assecadors de paret. O potser guarda, gelós, la retina dels amants que m'han vist ajupida, colzes contra els genolls, mans a la cara, mirada entremaliada.

Deixa'm trencar-te –em deia, un.
I jo entenia deixa'm tancar-te, per culpa d'una enclusa que no acaba de fer de corretja i juga al telèfon de tant en tant. Ossos contra ossos, pells encetant-se, i jo cridant per dins que tanqués sa mare i a fer la mà.
Deixa'm menjar-te –i me li enduia totes les crostes, una a una, estovant-les lentament a petons i llepades. Després a dins se'm van coagular i un mal de panxa pitjor que una úlcera que cap metge entenia de què venia. Ell, tan content, que vull trencar-te i cicatrius i cicatrius pel cap del temps.

Ara a les plantes dels peus hi tinc ventoses que es fonen quan trepitjo calideses. I a les nits em tornen a sortir, espores batallants.