dissabte, 31 de desembre del 2011

plop!

A la porta hi ha un home savi, amb uns cabells blancs i llisos que li arriben a mig clatell. Mira enllà, més enllà, i entre les arrugues al voltant dels ulls hi puc veure un abisme. No diu res però resta ferm, arbre del temps, arrels endins. L'únic moviment que fa de tant en tant és un lleu assentiment amb el cap que em reconforta. Fa una olor de farigola i de camins de terra seca que embriaga.

Contrac les mans, els punys, fent força però la força m'abandona. No és per força, això. Noto encara la cicatriu d'anys enrere, se'm mou l'ullal de llet, redescobreixo el remolí dels cabells. A l'arrel de les ungles hi tinc sorra de platja i al mig del coll el regust de nits al ras. Em deixo endur i arrelo endins de mi fins que els braços són branques fresques cap a tu. Tot fa olor de castanyes torrades a la vora del foc.

I de cop trec tot l'enyor, la por i la vergonya no sé per on. Tant de temps a dins, que han sortit ben compactes, com qui pon un ou al galliner. I entro serena porta endins.

dimarts, 27 de desembre del 2011

Venedors de pa sucat amb oli

– Hola, què voleu?
– Buenas tardes. Estamos aquí para mejorar tu calidad de vida. ¿Verdad que quieres mejorar tu calidad de vida? ¿Y quién no, verdad? Pues, vamos a empezar. Tu nombre es...
– Esther. Però...
– Nada, Ezthé, como ya sabes la calidad del agua en nuestras ciudades es malísima y afecta clarísimamente a nuestra salud y nuestro dinero. Y con la salud y el dinero nadie quiere jugar, ¿verdad? ¿Porque tú quieres proteger tu buena salud, Ezthé?
– Sssí...
– ¡Claro, mujer! Pues, como todos. Nuestros productos van a ayudarte a tener una buena salud y de paso a ahorrar, que en tiempos de crisis no es ninguna nimiedad. Pues, claro. Nuestros productos están hechos en Estados Unidos y son garantía de calidad, no como los otros más baratos que encuentras en cualquier lado pero fabricados en China. Y, Ezthé, tu ya sabes que la cultura china..., pues, son un poco guarretes, ¿verdad?
– ...
– Pues, claro, en China no existe el papel higiénico. Dónde esten los americanos que se quite todo el mundo. Y además se tiene que vigilar con la basura, porque, Ezthé, ¿tú sabes lo que es la materia orgánica?
– ¿Desechos?
– Como yo digo, Ezthé, el orgánico es la mierda, hablando en plata. Y con eso se tiene que vigilar muuucho. Tú ya sabes que en este país toda la mierda va a parar a los ríos y de ahí a los vertederos, ¿verdad? Lo que yo digo, somos un país de pandereta.

(Arribat aquest punt, l'obligada clienta ja està totalment fora de combat.)

divendres, 23 de desembre del 2011

le regard, en arrière

lamitall ingènua de fa cinc anys escrivia així, sempre és un plaer retrobar-se:

- Per què no juguem a fer que no ens coneixem?

I ens reinventem la història i tornem a començar. I ens espiem, i em fas caure els murs i entres a poc a poc en aquest món meu, teu, nostre. I bebem i riem i gaudim, que ja diuen que « som mortals fins al primer petó o la segona copa ». I ens coneixem altra vegada i recordem vells moments com si fossin el primer cop. I construïm casualitats encara que en el fons no ho siguin tant. I reprenem camins ja coneguts, recuperem la innocència i tornem a buscar noms per a les mateixes coses d’abans.

- Per què no juguem a fer que no ens coneixem?

=================================================

Un dia clar de somnis i de foc ens torna al lloc on vàrem començar [Vinyoli]

diumenge, 20 de novembre del 2011

vemnobre

aquest estat convuls de tenir la sensació que tot s'aguanta d'un fil. que res és per sempre i que ens movem pesadament, com pels llots i el fang, d'una banda a l'altra. avui també serà això. d'un cantó a l'altre, que al final sempre és el mateix, i a veure com ho espatllen els d'ara. són temps de bipartidisme vital. o sí o no, o blanc o negre. i nosaltres entestats a perdre'ns entre el gris. no és això si no l'amor? ara un, ara l'altre, i mai trobar el punt mig on s'ajunten tots els vots. com avui, que deien plouria i ara va, i fa sol. i jo que ja anava preparada, ara m'he d'acostumar a la llum. bipartidisme del temps, també. ai, quin cansament. aquí qui guanya és el que acaba creant opinió, sigui certa o falsa, a base d'anuncis bàrbars i sense sentit. haurem de fer això: anar llançant bombes per aquí i per allà a veure qui en surt escaldat.

però passejant he sentit la tenora. encara hi ha temps per la música. torna-la a tocar!

dijous, 3 de novembre del 2011

Poemes recuperats guardats enmig dels anys

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

[Maria Mercè Marçal]

dimecres, 26 d’octubre del 2011

i no passa res

he buscat a la pàgina d'ofertes vitals del diari a veure què hi havia d'interessant. i res, tu. últimament sempre van buides, les pàgines d'ofertes, i hi ha molta demanda. es veu que la gent no sap què vol i va perduda per les selves metropolitanes. el diari estava masegat de tant passar d'unes mans a altres i la cambrera del bar m'ha dit que, sobretot, no n'arranqués cap tros. i jo he fet que no, així de reüll i vermella, per si ella havia intuït què em faltava.

després, al caure el sol de tardor que encara escalfa, se m'ha acudit que el millor que puc fer és recuperar els llibres de tria la teva aventura. allò era més fàcil. miraves d'amagat la pàgina que seguia i si hi veies algun mort o accidents sagnants, triaves l'atra ruta. si tot fos així, ja aniria bé. i mira que al final sempre el que et passa ja li ha passat abans a tothom i no té res d'original. però a mi m'ho sembla, encara. de fet, quan m'he desfet els cordons que m'apretaven he descobert unes marques vermelles als peus com si fossin les primeres i al palmell de la mà esquerra duc les notes d'una cançó antiga que ara no em sé.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Fins i tot la bellesa està amagada al darrere d'alguna mena de lluita. I a mi la que és la poesia em fa pànic, però digues a ta mare que no em penso arrugar pas gota, perquè la vull.

... fins i tot vull la por i tot, com si jo fos una prenyada sola amb la seva novetat a dins, creixent i creixent-me a dins sola amb mi en un diàleg mut, mut.

[El poble del costat. Enric Casassas]

dijous, 13 d’octubre del 2011

conjur

dels teus ulls rere els matolls
n'he fet serpentines llargues
les duc penjades al coll
per si em falten les paraules

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Nadine

Era un home cònic. No un home físicament cònic, amb la cara arrodonida i triangular cap amunt, no. Era un home cònic, que es movia alternativament de dalt a baix i al seu voltant, sempre des d’un mateix punt fix superior. Cònic és el millor adjectiu per descriure’l. Com el dia que, en aterrar a l’aeròdrom de Riusan, va obrir la portella de l’helicòpter i va treure el cap a fora protegit pel casc d’aviació per observar-ho tot circularment i a poc a poc i va tornar a tancar la trapa de la cabina. A dins hi havia la Nadine, que just en aquell moment mirava cap endavant a un punt indeterminat de la pista.

– Que no ho veus? –li va murmurar espantada.

divendres, 30 de setembre del 2011

perill d'esllavissades

encara tot fa olor d'estiu. el sol que acarona les plantes del balcó, baixem a fer el vermut i em nego a guardar els tirants i les sandàlies. anem de concerts a l'aire lliure, plou i cantem mullats sense por d'agafar un refredat. el món gira, el curs comença però els grills encara canten i això fa estiu. a un pas de canviar el temps, ens amacen amb suplements de bolets amb olor de farina i futures campanyes propagandístiques que ens tornaran al color gris. enmig de tot, un cartell de perill d'esllavissades. que no veus, però intueixes, com quan corres per carreteres arran de penya-segats. i tot el que abans defensaves aferrissadament ara et sembla que no té sentit. com quan deies que mai et pintaries els ulls o que no creies en el desig. és l'elogi de la incoherència. i que per molts anys.

dilluns, 12 de setembre del 2011

una muntanya

era una muntanya de pedres negres que bullien. costava de pujar la tartera que duia al cim i quan m'agafava a alguna banda per donar-me impuls les mans em cremaven. no era gaire alta, la muntanya, però la calor asfixiant en feia molt difícil l'ascensió. enmig de les pedres negres creixia de tant en tant una tija verda i ferma, tan ferma que quasi no es vinclava. cada tija acabava amb una flor petita i blanca molt resistent. n'hi havia de totes mides però les més altes arribaven gairebé fins al sol. quan una de les tiges tocava el sol es cremava tota i es feia cendra que tenyia les pedres del seu voltant. i així anava passant: una tija es feia lloc entre les pedres bullents, creixia i creixia ferma com un filferro, tocava el sol i queia, cendrosa, al seu voltant. de lluny semblava que hi haguessin petits núvols de canícula. i al cim encara mai hi ha crescut res.

dimarts, 6 de setembre del 2011

a la trinxera (V)

fa por quan notes que et desendollen i perds la força per moments. és com si per les venes hi corrés aire i l'únic que pots fer és jeure i que passi el temps. i beure líquids ensucrats, fins que de sobte et tornen les ganes i tornes a fer bromes sense sentit i tothom riu.
quan tinc por m'atrinxero altra vegada, ara que feia temps que no hi anava, a la trinxera. m'han canviat de lloc però reconec el tacte del màuser a la primera i l'olor de les bombes de napalm. només que és estrany perquè ara sóc enmig de la plana. la trinxera està força malmesa de tant de temps d'aguantar. m'han dit que triï: o refer-la amb rocs de quilos o lluitar a cara descoberta. i triar sempre és trair.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Estranys mecanismes de la memòria

Avui he recordat el cop que vaig posar-me dins d'una nevera d'aquestes per a festes i que per cada persona que demanava un refresc sortia jo ben fresca i li donava la llauna oberta. Evidentment durant uns minuts això va ser la sensació de la festa i jo l'endemà carregava un constipat de ca l'ample.
Em passa sovint que oblido anècdotes genials que tothom recorda i que després em gravo a la memòria gràcies a la memòria dels altres. És així com algú em recorda per un tàper de formatge ratllat, per les paraules perdudes o per la lluna que hi havia quan jo creia que era pels pastissos o les mirades de reüll. Sóc ben bé allò de mi que els altres recorden. I així em reconstrueixo fins que em sorprenc a mi mateixa cantant cançons de la rockera californiana tenyida de ros.

divendres, 22 de juliol del 2011

ex-abruptus

L'amant d'altres dies deixava cada dia amb despit la bossa de brossa orgànica al seu portal. Així, mig oberta, perquè ella hi veiés totes les espines, que ara només menjava peix.
Cada matí li entrava una ferum tal al pis, que ella va creure que li calia canviar les juntes de les finestres. Així, es va buscar un nou amant fuster, d'aquests de l'alumini.
Sempre havien tingut problemes de comunicació.

dilluns, 11 de juliol del 2011

no em queixaré més de la calor

les estacions em marquen el bioritme. de fet, cada vegada més. de petita ni me n'adonava, d'adolescent preferia les fulles grogues de la tardor i ara l'estiu m'il·lumina. com una planta ressorgeixo i sense els canvis trimestrals m'avorriria i no tindria conversa a l'ascensor o amb la peixatera. és ara que no em costa llevar-me d'hora (va, només una mica), ni netejar malgrat la xafogor del pis, ni sortir cada vespre. i a l'hivern només cuinaria i llegiria. tant que he pensat de comprar-me un congelador industrial per preparar carmanyoles d'estiu, que ara sí que em costa encara-me als fogons. em passaria el dia al costat de l'aigua, si és dolça millor, i deixaria passar les hores mentre el sol m'acaricia o em torra insolent. tant li fa, a l'estiu sóc quasi invencible. només em falta el ritual que ho perpetuï i no hi haurà qui em guanyi.

dimecres, 29 de juny del 2011

Pluja estival

Dormia a una punta del balcó arronsada com un infant, quan van començar a ploure senglars. Eren porquets petits, senglars petits, però molt peluts i molt negres. Em vaig despertar perquè els sentia xisclar amb uns crits aguts i llarguíssims com d'agonia. I els vaig veure. Queien del cel a batzegades: ara uns quants aquí, ara uns altres més enllà. De sobte, en van caure tres al meu balcó. Quan queien començaven a picar amb els ullals a terra i els del meu balcó van córrer cap a les plantes. El nen del costat de casa s'ho mirava meravellat des de la finestra i amb les mans juntes em demanava sisplau que n'hi donés un. I a mi aquells ullals i aquells crits em glaçaven el cor. Volia entrar a casa, però no gosava moure'm perquè no m'oloressin. Li vaig fer que no al veí i d'una revolada vaig enretirar les cortines per escapolir-me cap al llit. Cantonades enllà les motos semblaven ovelles que belaven doçament.

dissabte, 25 de juny del 2011

Kas de llimona i Gin Xoriguer

va, que ve l'estiu. i és l'hora de capgirar-ho tot de mig a mig. desar les botes i els cordons, treure les sandàlies i els tirants. deixar que les amanides guanyin el caldo. beure cafè amb gel i sangria fresca al costat de l'aigua. trobar-nos gent inesperada enmig de festes majors. saltar al costat dels cavalls. agafar avions, o globus, o camells. i fugir. oblidar-nos del futur per viure l'ara i quan ens preguntin què fem, dir que fem vacances. que tot sigui possible i des d'alguna cala menorquina amagada per murs de pedra seca, alçar les copes de mar salada i brindar pel que és i no és, pel que som i no som, per un estiu més, igual però diferent.

dijous, 5 de maig del 2011

jo és que no sóc de futbol

podria comptar amb els dits d'una mà els partits sencers del barça que he vist a la vida. a casa no han estat mai de futbol i quan l'endemà a l'escola els nens feien allò d'aixecar-se la samarreta per celebrar un gol jo intuïa que devien imitar algú. ja de més gran quan els amics parlaven dels fora de joc i els còrners jo em perdia entre uns conceptes que no sabia quina situació retrataven. intentava entendre-ho i que m'ho expliquessin però era en va, al final sempre deia que sí per no fer-m'ho repetir. només vaig començar a saber quan hi havia partit i quan no el dia que el noi que m'agradava no podia quedar o estava de morros després del partit. així va ser com vaig comprendre la grandesa del futbol.

encara va haver de passar força temps perquè m'interessés per aquest món. i tampoc sense passions desbordades. però un equip guanyador, un entrenador amb maneres i l'entorn desafiant hi han fet la resta. està clar, sóc de les que faig ràbia als culers més fidels. de les que s'apunten al carro guanyador i de les que només s'interessen pel teatre del voltant i no per l'essència de la cosa. sí, sóc així. però si el que volien eren més ulls pendents dels seus moviments i que deixés d'anar al teatre les nits de partit ja ho han aconseguit. el repte ara és seu per veure quant em durarà.

quan la gent comença a enfilar-se per la història i a rememorar partits gloriosos i jugades robades, jo només sóc capaç de veure un xut. si em pregunten 'te'n recordes quan...?', jo només veig el Koeman xutant a Wembley amb màxima potència. a casa no hem estat mai de futbol, però aquella nit aquest partit es va mirar. jo era en un cantonet del menjador, a punt d'anar a dormir, quan aquell xut de falta ens va donar la primera copa.

dissabte, 30 d’abril del 2011

de porc i de senyor...

quan rebo una invitació a sopar per part d'algun galant, jo ja tremolo. menjar davant d'algú altre que et desperta cert interès sempre és un repte, però encara ho és més veure'l a ell menjar. hi has d'anar ben preparada per trobar-te qualsevol cosa. sovint qui menys t'esperes és un marrà de cuidado i acaba ben galdós. esclar que també m'ha passat a l'inrevés: un sapastre de carrer que un pic es posa a taula té les formes més refinades de tota la ciutat.
però deixeu-me parlar avui dels cromanyons. són homes fets i drets que mengen com si se'ls escapés la vida entre les mans, en aquest cas seria el menjar. mengen a corre-cuita, et parlen amb la boca semiplena, el menjar a mig empassar, i pretenen que tu els segueixis el ritme. -vas molt lenta tu, oi? que potser no t'agrada? això ho acostumen a dir amb els ulls brillants, no pas per mirar-te els teus sinó guitant fixament el filet de vedella banyat de roquefort. de cromanyons me n'he trobat amb formes finíssimes i de porcs considerables. vull dir que no és qüestió de les formes, és alguna cosa que va més enllà i que es resol a menjar de manera primitiva en el sentit de no gaudir del plaer dels aliments. si a sobre, et toca un salvatge en les formes, aleshores estàs perduda. i la nit s'acaba després del cafè.

dimarts, 26 d’abril del 2011

les coses que hi ha dins dels sofàs

tinc la mania de posar la mà entre els coixins del sofà. de fet, tinc la mania de passar la mà per tot arreu i anar configurant el meu museu particular de textures. i ahir, després de la mona, mentre una amiga m'explicava les virtuts del petit príncep, jo furgava per l'escletxa dels dos coixins del seu sofà. és allò que t'asseus i la mà se te'n va indefectiblement cap al final del seient, allà on comença el del costat. entre els coixins d'un sofà t'hi pots trobar de tot. no citaré els objectes desagradables que m'hi he trobat, sovint ben bruts o restes de menjar. però sempre fa gràcia poder-te omplir les butxaques de xavalla o recuperar aquell llapis que tu mateixa hi vas perdre. el millor és quan, de sobte, treus algun element que els amos del sofà donaven per perdut. –apa! d'on ho has tret? què bé, ens pensàvem que ho havíem llençat! acte seguit, comença la història de l'objecte retrobat. sempre és un honor poder regalr alguna cosa recuperada perquè experimentes el plaer de les coses per primer cop però tenyides d'història. ja ho sabeu: convideu-me al sofà de casa, que sóc aposta segura.

dimarts, 19 d’abril del 2011

palanca de descàrrega

la línia entre el risc i el tedi la trobo tan fina que sóc incapaç de quedar-m'hi fent equilibris. entre una pujada bestial d'adrenalina un matí de primavera i l'ensopiment hivernal d'una rutina ideal no sé trobar el terme mig, em perdo en la teranyina que va d'un punt a l'altre fent estranys moviments a banda i banda. i així constantment canvio d'enfoc i vaig dels alts i baixos a l'equilibri total. l'estratègia és clara però em perdo en la tàctica i erro el tret.

dilluns, 18 d’abril del 2011

la cuina de l'àvia

Al final les receptes que guanyen són les de les mares, les àvies i totes les bruixes d'ahir. No hi ha res de nou per inventar i totes hem passat pels mateixos revolts. Així, la cuina d'autor moderna és deliciosa, apassionant, innovadora i tot el que hi vulgueu afegir, però totes les noves estratègies són velles conegudes de les nostres avantpassades. Elles ja van patir les sopes salades i les textures estranyes de l'arrebossat; elles ja es van enfrontar a tot el que nosaltres ens enfrontem avui, estèticament diferent però, al cap i a la fi, igual. Així que no les menypreu mai. Igual que el diumenge aneu religiosament a ca l'àvia i us llepeu els dits amb el seu fricandó, no banalitzeu els seus consells. Quan ella diu «nena, hauries d'ajudar la mare» no és simple masclisme inherent. I no sigueu curts de mires, que ja m'enteneu.

diumenge, 13 de març del 2011

la prèvia

això és com quan et fas petit, petit, i sents que una formiga podria ser la teva companya de fatigues. les formigues semblen molt ordenades i treballadores. les recordo omplint un cau una tarda d'estiu a la boca del port de maó. a mi m'ho semblaven: diligents i endreçades, amunt i avall. però la sensació de sentir-te formiga sovint va acompanyada d'una fragilitat emocional com de «si em toques, em trencaré» i «vigila, perquè no sé». tothom es pensa que aquesta inconsistència és dolenta i et planyen i t'ofereixen cafès, sofàs o llibres d'autoajuda. no entenen que aquesta lleugeresa és tan sols el pas previ a la consistència. és com un exercici d'aquells de «transforma al plural» que no saps fer i vas afegint esses només per donar-hi la forma que toca. volubilitat vital. i quan arribi el dia et miraran avergonyits i diran: «oh, és que ens pensàvem que...» aleshores serà el moment i un estrèpit de plats i olles trencats ho envairà tot.

dimarts, 8 de març del 2011

dissabte, 26 de febrer del 2011

màxim 600 caràcters

M'acostuma a passar que després d'un fet gran –i quan dic gran vull dir d'emoció forta i continguda, pot ser la cosa més petita i insignificant–, em vénen ganes d'escriure. No d'escriure el fet, no; ni de donar-ne explicacions pomposes. Són com unes ganes de: «Ara que ja he viscut, ara deixeu-me dir.» Després m'hi poso i surt millor o pitjor o sovint se m'esgota la pila ràpid. Deu ser això que estem en una època etèria i ens comuniquem twittejant en 140 caràcters? Al final sempre acabes tornant als grans, i la Lessing ja ho deia això que la literatura és l'anàlisi després del succeït.

dijous, 10 de febrer del 2011

dimarts, 4 de gener del 2011



una de les sorpreses del 2010

això és una carta

mai m'han agradat els balanços ni els propòsits, però just encetant aquest 11 allà on trenca l'onada vaig pensar que per què no capgirar-ho tot i provar de fer allò que no sé: una llista.

l'11 era el número que duia a la samarreta de l'equip, i l'11 és la diada, l'11 són dos germans, l'11 de juliol jo tenia 10 dies. de fet, tot pot semblar un presagi si t'ho proposes.

allò que cal continuar...
l'exercici relaxat de fa mig any, sé que em fa sentir molt millor.
cuinar receptes petites, ràpides i nutritives
aprendre alguna altra cosa nova, com pot ser a llegir lletres
deixar espai en lloc d'ocupar-lo
banyar-ho tot de música, més i més bona
treballs manuals que em revelen la força de les meves mans-peus

allò que cal començar...
ressuscitar les plantes del balcó i donar-nos una altra oportunitat
trencar el tènue mirall que hi ha entre la vida i jo
dir més que sí que no pas no
(re)cuperar l'emoció de la feina ben feta i les cares d'il·lusió
una història literària

i si pot ser, de llocs...
repetir menorca i parís.
conèixer un destí sorprenent.

i si això és molt és perquè no ens conformem. un any són massa dies.

dilluns, 3 de gener del 2011