diumenge, 20 d’octubre del 2013

Víscera

Tu, i un cop de porta.
Després del vent,
i el corrent d'aire,
i els peus a l'aigua,
i els ulls en brasa,
un cop de vent
que ho plega tot.
Una ventada
que tot ho arrasa
i un cop de porta.
Tancat tot d'una.
Patam! Pum! Pam!

Tu, i el nosaltres, un bon calbot
amb la mà estesa.
Que diu que no,
que és un miratge
i el que compta ara
són les imatges
ben retratades
pel testimoni
de l'alegria.

O no.
De la tristesa, del dia a dia.

Almenys això.
Que el consol sigui
el desconsol.
 

divendres, 18 d’octubre del 2013

Cercles

I tot d'una, com un regal inesperat, cau la certesa al mig del menjador. Sóc cíclica i tot es repeteix. Irremeiablement i sortosament alhora tot es repeteix, per aprofitar el que ja conec i retocar el que no vull.

Ets cíclica, repeteix una veu endins de tu, i la certesa d'una cosa que intuïes però que mai ningú t'havia dit se't revela clara i lluminosa. Com la lluna i les marees, com les estacions i com els poemes bons, que tornen a tu de tant en tant. Ets cíclica i et repeteixes periòdicament per poder-te fer millor, per fer foc nou del vell conegut i per tornar a sentir tot el que et fa més forta. La veritat d'una intuïció ancestral ho envaeix tot. Bestialment diàfan, tot.

Quin descans, quina calma. No sóc una línia que avanço i avanço sense final, sense saber on vaig. No. Encara que de vegades sembli que hem de créixer amunt fins a l'infinit o que hem d'avançar fins a caure dels límits del món, no. Creixem i minvem, ens reinventem, ens omplim per buidar-nos. I enmig dels cicles, ens trobem i decidim caminar junts una mica. Per tornar a nosaltres quan calgui, i trobar que sempre hi ha un lloc que és casa.


diumenge, 13 d’octubre del 2013

Fils que pengen

Y debo decir que confío plenamente en la casualidad de haberte conocido.
[Julio Cortázar]
 
Hi ha els que creuen en les casualitats i els que fem veure que no. Hi ha els que creiem en les casualitats, però les vestim de racionalitat per salvar-nos dels capricis de l'atzar i el descontrol de la vida mateixa.

Deu mil equilibristes a la corda que va del trastorn a la passió i  que caiguis justament tu al portal de casa: casualitat. Jo, curosament, que hi jugo una estona i t'hi torno a col.locar amb destresa: racionalitat. Com un ninot i una titellaire. Et deixo un peu ballant a l'aire, sense tocar la corda, per veure si pots tornar a caure aviat: perspicàcia.

I així fem l'espectacle als ulls de la gent, que mira i no veu res. Ens podran acusar de tot menys de no ser autèntics. I aquell dia haurem guanyat. Com avui, que torno a escriure a cor obert.