divendres, 28 de desembre del 2012

Les meves fonts

A les hores petites i avorrides el tedi es fa més present. Arriben la nostàlgia i l'agitació, totes alhora, i qualsevol decisió presa en aquest impàs sembla clara i diàfana quan l'endemà mai ho és tant. A les hores fosques tot pren un toc tèrbol com de misteri que pica i pica fins a fer forat. L'endemà, per sort, la superfície és plana i de forat, cap ni un.
És en aquestes hores que em pren el desassossec constant. Surt a la llum, quan ja semblava enterrat, i m'embolcalla entre mantes per fer passar el fred. Aquella inquietud de qui no en té mai prou i sempre busca i rebusca entre el fato de la gent. Una inquietud que no es sadolla, l'eterna descontenta que no troba mai la font.
A voltes, quan creixen les hores, la font apareix. Alleujada, descarregada d'un pes gros, crido: «Qui és l'últim?» I va, i resulta que l'opció bona era: «El següent?»

divendres, 14 de desembre del 2012

Troballes en llibretes

Anys i panys –diu la vella desdentegada–

de panys que no tanquen [on deia: obren]
de claus rovellades
i portes oblidades
                            marginades
                                              criminalitzades.

dijous, 1 de novembre del 2012

A raig fet

Novembre no pot ser un mes qualsevol si el comences menjant castanyes i moniatos i si dos dels meus cantants de capçalera li han dedicat cançons. Novembre no pot ser un mes qualsevol si jo mateixa li dedico lletres de tant en tant.
Novembre és aquest mes melangiós que sempre em porta idees estranyes i em sacsega per dins. Textos com cops de puny m'han arribat amb un dia de diferència, i això que feia temps que els tenia a prop. Què ens fa arribar a un text un dia concret de núvols baixos, son i olor d'humitat sempre m'ha encuriosit. Paraules com incendis que espurnegen el meu cor d'espart, que practica el deixar-se moure com un titella i no n'aprèn.
Encara en pràctiques trenco tot el que toco per massa bruta o poc contundent. Et llegeixo mentre mengem del mateix plat, que això ja és quasi tot, encara que tu no ho sàpigues. Doblego fulls bruts i gargotejo versos esparsos que queden desordenats per tot el pis. Un dia, a la cassola, m'hi trobaré lletres meves que no sabré amb què coure-les.

Novembre comença. Com un cop de puny.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Barregem naps i cols (o com creure que parlar en femení genèric fa revolucionari)


A punt d’iniciar una campanya electoral que es preveu moguda, jo ja tremolo abans de començar a sentir "estimades ciutadanes", "companyes de lluita" i "benvingudes, totes" a tort i a dret. Sembla que fer servir el femení plural com a eina de reivindicació o com eina del que és políticament correcte s’està estenent com una plaga. A risc de ser pesada, perquè molts altres col·legues del ram ja s’hi han pronunciat a bastament, llanço les meves idees humils.

Ras i curt i de forma planera, en català (igual que en moltes altres llengües d’arrel llatina) utilitzem les formes masculines plurals quan volem parlar en genèric d’un conjunt que engloba mascles i femelles. Igual que diem "m’agraden els gossos" també diem "tinc tres fills", sense voler equiparar conceptes, pobra de mi. En ambdós casos, si no volem buscar tres peus al gat, entenem que parlem de gossos i gosses i de fills i/o filles. És així com ens comuniquem en el nostre dia a dia. Sigui perquè l’estructura de la llengua és així en essència o sigui perquè és un reflex de la ideologia dominant durant segles d’història, és així com ens entenem. Hi ha molts aspectes interns en les llengües que són universals lingüístics (Chomsky d’això en parla) i que no depenen exclusivament de qui les parla. Sembla que aquest en podria ser un. Forçar el canvi pot ser bo per evidenciar usos sexistes i per convidar els parlants a reflexionar però, en tot cas, és antinatural i sempre acabarem caient en incongruències pel fet que la llengua catalana de per se usa el masculí com a genèric.

Una llengua la fan el seus parlants. Les acadèmies simplement ordenen i regulen la norma. I és per això que com que els parlants de català el que fem en la llengua de cada dia és dir “benvinguts” de forma inclusiva i acceptant a tothom sense distincions, la norma descriu aquest fet: el masculí plural és genèric inclusiu. M'atreviria a dir que en alguns casos fins i tot el masculí singular. Amb la mà cor, dones lectores, digueu-me si us sentiu veritablement menystingudes, discriminades, aïllades davant d'un rètol de "Servei d'atenció al client". Sí?
És clar que també és cert que els parlants diem sovint “home de negocis” i “dona de fer feines” o “metges i infermeres”. I això ja és tota una altra cosa perquè evidencia un sexisme social que impera, encara!, en el món que vivim. Aquí sí que cal ser inflexibles i combatius, i la llengua ens hi pot ajudar molt. Vetllar pels usos no discriminatoris de la llengua per a mi no té res a veure amb jugar a fer equilibris amb el gènere dels noms i els adjectius.

Potser l’equívoc més gros el cometem en igualar gènere de les paraules i sexe dels referents. I això ja sabem que és un error, només cal entrar una mica en teories sobre el gènere i la identitat sexual de les persones. De fet, si el que ens fa nosa és dir-li plural masculí a aquest gènere no marcat i neutre que tenim en català (no marcat vol dir que és la paraula base, que no incorpora marques de masculí, ni de femení, ni de res), diguem-n'hi gènere no marcat o gènere X, que casualment després veurem que coincideix amb el masculí. La relació entre gènere i sexe és parcial: podem parlar d’una "víctima" (sigui home o dona) o d’un "nadó" (home o dona). Mentre hi ha dofins i balenes, ningú es preocupa per les dofines o els balens, oi?

La meva solució preferida, i aquí em mullo: fer servir noms col·lectius ("tothom, la plantilla, el personal") i mai carregar textos de formes dobles. En cap cas utilitzar el genèric femení, que tergiversa l’estructura de la llengua i la fa irreal. Sempre que es parli exclusivament de persones de gènere femení visibilitzar-ho sense por: "la caporala, les alumnes, l’alcaldessa". Finalment, combatre a mort les expressions sexistes arrelades en l’inconscient.

No entro a fer un llistat dels milions d’incongruències i barrabassades que he vist o sentit en textos que pretenen visibilitzar les dones perquè segur que tots us n’heu trobat de més inversemblants. Em quedo amb la idea que els éssers humans (cal fer la broma de les ésseres humanes?) tenim un do que és el sentit comú: no el deixem de banda i ens passem de la ratlla.

dimecres, 12 de setembre del 2012

(Busco il·lustració)



Dormia en una punta del balcó, arronsada com un infant, quan van començar a ploure senglars del cel de coure. Eren porquets petits, senglars petits, però molt peluts i molt negres. Em vaig despertar perquè els sentia xisclar amb uns crits aguts i llarguíssims com d'agonia. I els vaig veure. Queien del cel a batzegades: ara uns quants aquí, ara uns altres més enllà, amb algun tipus d’ordre que jo era incapaç de desxifrar. Malgrat el desconcert tot allò revestia un ordre acurat que encara corprenia més.

Quan queien començaven a picar amb els ullals a terra de manera trepidant però constant. Era un clac-clac-clac que ho omplia tot i marcava les rajoles de la vorera i l’asfalt. Anaven plovent senglarets i com que es quedaven quiets picant rítmicament, des del balcó tot semblava una xarxa negra immensa amb forats escadussers. De tant en tant alguns porcs inspiraven fort amb un rebuf com de cavall i continuaven. Un espectacle.

De sobte, en van caure tres al meu balcó. Mentre l’orquestra picava i repicava aquests van córrer cap a les plantes. Jo, arrambada en una punta, me’ls mirava amb el cor glaçat. Em van venir al cap històries d’humans devorats a mossegades i abandonats en camins fangosos; resava perquè no em veiessin. Les plantes aromàtiques del meu balcó els van embruixar i els tres senglars petits, ullpresos, s’hi van abocar de cap. Ensumaven el romaní i l’espígol embogits i llançant crits d’agonia. Van refregar-se amb les meves plantes durant una estona que se’m va fer eterna. Cada cop que un es girava jo em creia descoberta, però no passava mai. Estaven extremadament concentrats amb l’olor.

Del cel color vermell de pruna madura continuava la tempesta de senglars cada cop més lenta, semblava que amainava. De sobte va parar. I els tres senglars del meu balcó van saltar precipitats cap avall. Això va fer aturar el repic orquestral. Tots els senglarets es van girar com una mola única cap a ells i van posar-se a ensumar enèrgicament. El romaní i l’espígol els havia quedat ben incrustat al pelatge i desprenien una forta olor que tota la resta va percebre a la primera. Un dels tres del meu balcó va començar a caminar sol carrer avall. Tots els altres el van seguir a poc a poc, com un ramat poderós que ja hagués acomplert la seva missió. La xarxa negra marxava sòlida i fosca, silenciosa. El terra va quedar marcat pel repic dels ullals. Marques fondes escampades pertot dibuixaven un estrany mapa de punts que semblava que s’hagués de resseguir per extreure’n algun dibuix.

Ningú més no ho va veure. Només hi havia el nen del costat de casa que s'ho mirava meravellat des de la finestra i amb les mans juntes em demanava sisplau que n'hi aconseguís un abans que marxessin del tot. A mi aquells ullals i aquells crits m’havien glaçat el cor. Volia entrar a casa, però no gosava moure'm perquè no em sentissin i això els fes quedar. M’atemoria que una passa els fes descobrir-me quan fins ara havia estat espectadora d’excepció. Li vaig fer que no al veí i d'una revolada vaig enretirar les cortines per escapolir-me cap a dins.

Cantonades enllà les motos em semblaven ovelles que belaven dolçament.

dijous, 21 de juny del 2012

Nit d'estiu

Les ales esteses
de bat a bat.
Les portes obertes,
per si vols entrar.

La lluna abandona
el seu trist posat.
Un fred ardent
ens cala les pells.

Les ales esteses
de bat a bat.
Les portes obertes,
per si vols entrar.

El sol que s'espera
rere el blanc total.
Porta llum intensa,
la vol regalar.

divendres, 15 de juny del 2012

Lliçons de vida

Fa anys que el temps passa inexorable però arriba el dia en què de sobte –un dia gris d'hivern amb pluja fina i agullada– les cames et fallen. I quan t'aixeques de la cadira, necessites doble empenta dels braços. Que també han perdut la força, de sobte. I els ulls et ploren sovint sense raons aparents i t'adorms durant el dia i no dorms durant la nit.
La vellesa.
I tota la força que tenies sembla que ningú no la recordi. No t'ho pensis pas, només ho fem veure de tant com ens dol. Recordem a cada minut quan ens vas bressolar amb cançons dolces d'altres temps. Recordem el braç de ferro i la veu autoritària. Recordem els teus ulls emocionants al nostre primer parc d'atraccions. Recordem quan ens aguantaves els dies malalts amb els nostres plats preferits.
La vellesa.
Ho recordem tot. Per això hi som sense retrets, o ho intentem. Girem la mirada cap a un altre cantó i quan ens n'adonem tornem. Fem de bastó, de pròtesi i de mirall sempre que cal. Venim a contracor i al final riem junts. La teva resignació i humilitat ens guanyen la partida cada vegada.
La vellesa.
I així, sense dir-nos-ho, tots sabem el que ens diem. Tu i nosaltres. Que tots hi som i hi serem.

dilluns, 4 de juny del 2012

Juny

dins els teus ulls,
l'abisme nu del precipici.
com que ho sabem,
no em mires mai,
mai no et miro.

les meves mans,
sempre altres pells esgarrapades.
com que ho sabem,
me les amago,
me les amagues.

però ve un juny que és un guèiser.

duu tempestes dures,
duu un sol que crema.
i contra això, què.
digue'm què sabem fer contra això.

divendres, 25 de maig del 2012

L'enyor enfora

Era per estimar-te
que em vaig fer pobre.
(E. Casasses)

T'enyoro i ho dic amb veu primeta, per no sentir-me ni jo. Enyoro el mar i els teus ulls plens d'horitzó que només he vist de refilada, diria que me'ls he imaginat. Enyoro el dia que em vas dir bonica sense dir-ho, tots dos sota la pluja, i et feies el boig quan et mirava. Enyoro les mans que et delataven sobre la taula, inquietes, de cara a mi, mentre ens escuràvem els racons amb la mirada. Enyoro com em cantaves versos robats als bars de trobadors. Ho enyoro tot, també els moments foscos i avorrits. I enyoro fins la por de saber-te lluny, ara que ja no en tinc ni una miqueta.

Tiro la pedra. Tres per tres fan deu i tu ets el cel.

dilluns, 7 de maig del 2012

Binigaus, la pell a la sorra

Mig vestida, mig nua, amb el cabàs penjant i el cel serè amb quatre núvols que el pinten. Agafar el caminoi que recorre la platja i espiar des de dalt aquells que jeuen deixats anar a les carícies del sol. Deixar descansar els ulls enllà i no trobar el final de l'horitzó. Entrellucar barques, illes i planetes imaginaris amb els ulls relaxats cap endins.


I tonar-hi a ser. Així com si el temps no hagués passat i tot fos només un parèntesi. Binigaus, la pell fregant la sorra, la pell tocant el mar. Caminar i caminar endins fins que l'aigua et toqui el melic i abandonar-te tota. Trobar la porta de la cova entreoberta convidant-te a passar. Entrar descalça a la cova dels Coloms com si, pionera, fos descoberta per primer cop. Tornar al  teu cos, com un territori nou, ignot, que esclata en èxtasi davant la meravella. El paradís a tocar.

És maig i sospiro per murs de pedra seca. I sempre passa el mateix: redescobreixo els murs i em semblen nous, com si protegissin reserves apatxes de dintre meu. Tornar a casa. I que caigui una llàgrima perquè sap que és aquí on pot fer-ho lliure, tranquil·la i sense por. Saber del cert que és aquí on ets tu, tota sencera, sense fissures. Fer-te plena.

És maig i sempre em torna el mateix. Val més enamorar-se dels llocs, ells mai marxen, sempre hi són.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Canvi de freqüència

Del fons de les entranyes ens creixen les ganes de cremar-ho tot.

Endu'ns-ho tot com una onada tsunàmica i reinventar-ho amb les paraules de sempre però noves i brillants. Paraules refetes per recuperar-ne el significat. Paraules que ja no són vostres, ja no són sota el vostre control que ens atenalla. Paraules nostres, fortes com branques creixent cel amunt. Crits brillants de llibertat.
Ja no ens convenceu ni amb el més ben travat dels arguments. Invisibles que ens fem visibles, ens hem fet conscients enmig del caos. Amb ànsies de profanar-ho tot, de pecar, d'emancipar-nos de la vostra cotilla.

Us negarem les vegades que faci falta fins al judici final. I allà, a la pira saturnal, cremaran els vostres mots perversos. I vosaltres junt amb ells. La condemna serà perpètua.



diumenge, 15 d’abril del 2012

Ser arbust

Ja només ploro quan plou, així em camuflo rere les gotes i els cabells més llargs se m'arrapen a les galtes molles i tot sembla normal. Sota l'aigua ballo sola amb moviments espasmòdics i m'aguanto el desig animal de tu. Endins del diluvi prenc olor de fonoll, de romaní i d'espígol. Amb les mans líquides i els ulls salats salto marges i grapejo camps a través del temps tornant a buscar allò que en queda, de les hores somortes sota la pluja. Els peus freds arrapats a la roca, com un mal arbust que creix pel pedregar. Faré arrels fondes i primes entre roques de conglomerat i a un avenc de tu creixeré i creixeré amb saba nova per espiar-te només les tardes grises de primavera.


dijous, 5 d’abril del 2012

El discurs de la por

Que no ens el colin, el discurs de la por. Que ens volen un poble mort i abaltit, que a tot diu que sí, sense cantar, ni riure, ni cridar. Ben callat i amb el cap amunt i avall. Ens volen fantasmes submisos amb la roba baldera i les mans a les butxaques. Ens volen sense brillantor al fons dels ulls, sense la il·lusió que ens dóna la col·lectivitat. Ens volen un poble que tingui por d'ell mateix: del veí, de l'amiga de l'amiga, del col·lega de la feina. Faran, amb tanta videovigilància, al final, com en aquell conte de la Rodoreda on els habitants del poble de la por on no passa mai res ho tanquen tot per malfiança de les fulles que tot ho enregistren.

Que no ens la colin, la seva angoixa. L'angoixa que tenen perquè tot s'esfondra. Que s'esfondra el seu sistema, els seus principis. I és per això que es blinden i elaboren mecanismes cada vegada més cruents. Repeteixen imatges incendiàries fins a la sacietat i n'ignoren les causes, fins que ens acabem creient que són fets dramàtics indignes d'un país com el nostre. El discurs alternatiu, l'empresonen. La tàctica és evident: que es faci el silenci on ressoni només el discurs hegemònic com una campana insistent. Silenciar la violència dels desnonaments, la violència de la repressió, la violència de retallades socials. Aconseguiran, fent-nos dubtar dels nostres intel·lectuals, persones buides, sense discurs, absents?

Que la por la tenen ells. Cal repetir-nos-ho a mode de mantra enfront de les seves invectives. Que el poble està ofegat, i de tan ofegat, encès. Que si volen opinions dissidents, aquí ens tenen.

De por, no en tenim, perquè estem convençuts del que defensem. I nosaltres també ens ho creiem de totes totes.

dimecres, 4 d’abril del 2012

per a quan siguem trending topic

tot és molt més difícil si entremig apareixes tu com una finestra emergent, d'aquestes pop-up, fent-te el desmenjat, com qui no vol la cosa. ser a milles de distància no vol dir ser més lluny, i apareixer i desaparèixer com el botó verd del xat només crea addició. aquí seguim com sempre, sumant i restant amb els dits i recordant allò de «me'n porto un». per cada un que me'n porto acumulo arxius ocults a la memòria, que qui sap si mai algú descobrirà. tinc un amic informàtic que em repeteix incansablement que tancar no és sortir del programa, i me'n ric, de tanta raó com té. però jo, ingènua, encara crec que amb l'ESC puc esborrar-ho tot i el vaig clicant obsessivament. al final em carregaré el sistema i no podré ni enviar-te aquest correu que fa dies que em reclames. sàpigues que no, que jo ja no teclejo paraules, m'he passat al directe més pur.

divendres, 30 de març del 2012

Blocaire

Hi ha algun punt d'exhibicionisme en això d'escriure compulsivament perquè algú, conegut o no, et llegeixi des de l'altra punta de la xarxa. Però no aconsegueixo esbrinar quina mena d'exhibició és, aquesta d'amagar-se darrera de la pantalla. Així com als recitadors de poesia els exigiria que s'anessin despullant a mida dels seus poemes, perquè al final és ben bé això el que fan, als teclejadors de mots no sé què se'ns pot exigir.

Hi ha poetarres, que carreguen els seus versos de trets directes, que duen la poesia com una arma a la bandolera. Hi ha poetistes, que fan equilibris i regalen petites joies com flors.

I nosaltres, no sé pas què som, nosaltres.

dilluns, 26 de març del 2012

a la trinxera (VI)

els vespres clars em troben fora el balcó berenant pa amb pernil. l'aire encara és fresc i un jersei fi acarona la pell. un veí estén la roba, la del davant renta plats i un nen arriba de futbol. el pa amb tomàquet que entra tan bé poc abans de sopar. la ment, cap al cel calitjós que blaugriseja.

arraconades a una banda trobo les armes: el màuser, algunes granades soltes i l'uniforme mig gastat. de galons, ben pocs. sort que se'm va acudir guardar-ho tot. mai se sap quan torna el dia. i ara m'ho miro amb recança i nostàlgia, tot a mitges, i penso si caldria recomençar la batalla. o simplement potser és qüestió de canviar de bàndol i confessar-los les estratègies d'aquell temps antic i difícil, així ens sabran els punts febles abans i ens abatran d'una vegada per totes.

dijous, 22 de març del 2012

Àngel caigut

T'he vist passar per sota casa.
Talment com un àngel caigut.
Barba de dies,
les ungles trencades,
unes ales grisàcides
i una capa negra que arrossegues
i que arreplega tota la brutor de la ciutat.

Et creies rebel i potent,
i ara no saps com fer mal
i sol senyoreges el teu obscur domini.

dissabte, 11 de febrer del 2012

Au, vine, i seu
apropa't i beu
el vi blanc d'aquests dies espessos.

Copes de vi de més serem avui
a punt d'entrar orgullosos a l'estiu
rebolcant-nos i espiant-nos
després d'aquesta primavera d'excepció
gens ingenus, sabent-ho tot de nosaltres,
tenint-nos apresos tots els racons,
sabent que tota certesa és il·lusió.

dissabte, 28 de gener del 2012

Dosi extra

Al final hauré de creure per imperatiu en una espècie d'energia que es confabula perquè els desitjos es compleixin i en allò de si ho vols, pots. Llançar desitjos al vent i que et tornin complerts comença a ser massa regular. És clar que no pots dominar en quina mesura: que si demanes més calma, de cop el telèfon deixa de sonar, i si demanes més acció, tot esdevé un remolí. Hauria d'haver-hi una roda de graduació per a cada desig. Ho vull en grau 4, ho vull en grau 7, i anar girant. Si no el capritx passa a atropellar-te perquè és com treure el cap a la cantonada per si ve algun cotxe i mirar cap a la direcció equivocada. D'un revolada el vehicle que venia en la direcció correcta s'estavella contra el teu clatell i ja és massa tard per aturar-ne el poder l'envestida. Tot això ve a tomb perquè l'altre dia reclamava adrenalina. I, au, ves que no m'hi ofegui ara.

dijous, 12 de gener del 2012

Per més que feu...

Ens parleu de pau, de convivència i civisme i no us adoneu que el vostre alè ens crema la pell. Que les vostres paraules són la més clara declaració de guerra. Si demaneu sacrificis, en farem un a cada plaça en altars fets de deixalles.

Som com gats salvatges
a punt de l'envestida
les urpes esmolades
agafant embranzida.

dimarts, 10 de gener del 2012

l'olor de tu

ja no coincidim quasi mai, però recordo la teva olor del primer dia com si fos ara. inconscientment registro les olors, i al cap dels anys sovint em retorna una flaire que em transporta enllà sense voler-ho. feies olor de fusta i els teus coixins eren de blat de moro torrat. una olor càlida que ho embolcallava tot, com tu per darrere les espatlles. el fred tot ho refreda, tot ho esguerra, ja se sap, i ara l'olor de pa torrat se'ns escapa pels terrats. ja no sabem desafiar-nos amb mots bonics perquè al final què, els mots se'ls emporta el vent i són engrunes per als coloms. més val que volin, doncs, i d'altres els cacin al vol per poder-se'n contagiar.
ho apuntarem com un tema pendent que no va poder ser i que es va allargant interminablement pels mesos de l'agenda. fins que torni l'estiu, i potser, qui ho sap, tornem a coincidir. farem la renaixença i farem una olor tan diferent que ens embriagarà. no sé si ho sé del cert, l'única veritat que hi ha és la intuïció de saber que cada dotze balcons m'arriba la flaire de blat de moro. i miro enlaire, i se'n va el fum.

dimecres, 4 de gener del 2012

xupa-xups i piruletes

als Reis els demano un sac de piruletes ben vermelles. rodones com la lluna i dolces amb regust de medicina. diria que amb això en tindré prou per passar fins a l'any vinent, quan tornin a passar per sota casa. no és un regal gaire car. original, potser sí. infantil, potser també. però jo ja sé que fer-ne, de les piruletes, que les aniré regalant a tort i a dret als que em mirin les mans carregades d'anells. començar l'any llepant un xupa-xup m'ha desendurit la mirada i m'ha obert les mans. i allò que tothom veu com una provocació no és més que una invitació a la tendresa. les meves reines pirules sou vosaltres i el nostre regne un pis al capdavall de la Rambla.