dijous, 26 de desembre del 2013

Gent de paraula

De la gent, m'enamoren les paraules. La gent són, per a mi, paraules. I així recordo cares i mots que es queden per sempre enganxats a les entranyes del cor. Cada home que m'ha deixat marca ha deixat també una paraula que ressona com un eco cap endins i cap enfora als moments més impensats. Tot d'una ve la paraula i es planta al mig de la conversa, al mig dels pensaments, al mig de la lectura i veig la cara, les mans i l'olor del personatge que me la va descobrir. Després se'n va, i de vegades quan vull recuperar-la no puc perquè ha quedat amagada rere els arbres de la memòria. Però quan menys m'ho espero, plaf! Com una aparició. Homes-diccionari, en dic jo. Homes de paraula.

diumenge, 22 de desembre del 2013

I contra tot pronòstic, sí

Hi ha mil banderes al balcons de la ciutat, i cap de nostra. Mil banderes que celebren el combat. La fortor de les glicines a l'exili d'un abril privilegiat és l'únic perfum que suportem entre els colls desconeguts de la ciutat. Tres mil brindis al vent de mitja tarda, l'horitzó borrós d'algun capvespre, la lluna testimoni de batalles de dins, del més endins de les trinxeres. És tot el que guardem entre la pols d'unes golfes que no són nostres. Potser també la plaça d'algun mercat, una festa major, quatre balls de gitanes, versos dels altres que ens fem nostres, batalles inventades per fer-nos nobles.

Duem la força dels arbres empeltada a les mans, que ens tremolen de no tocar-nos. Som només les ganes d'un nosaltres que brilla i s'escampa als ulls de la gent.

dissabte, 14 de desembre del 2013

Llocs-amor

Mentre buscava els orígens de la sang vaig descobrir que em feia por la foscor. Era en un lloc que estimava, d'aquells que sempre hi són, i a la nit m'atemoria i deixava que el meu lloc m'embolcallés i m'allunyés de l'angoixa fins que la claror m'enfortia.

Aquells llocs-amor que a voltes abraçaries tan fort fins a fer-te mal, perquè ells sempre guanyen i perquè les roques esculpides de tramuntana no deixen agafar-se als seus dits punxeguts. Una mica així com tu, que ets bonica i punxes quan algú et vol massa. A voltes ho abraçaries tot amb els braços molt amples, talment una marassa que acull el fill, i amb tendresa ploraries de felicitat. A voltes t'arrupiries arran d'un dels seus arbres i t'hi adormiries.

Retrobar el fill perdut o un pare que se'n va anar deu ser una cosa així. Un nus d'emoció, una llàgrima a la cua de l'ull, un gest d'abraçada immensa, i que res acabi de sortir. A voltes sanglotaries, mig cridant, com qui torna a la mare i deixa anar tota la vida a doll, sense censura.

Pels boscos et fregaries amb tots els arbustos, com totes les abraçades que et faria quan no hi ets. I si no sé estimar persones, estimo llocs, que sempre hi són i no fallen mai. Hi tornes i t'acullen encara millor que abans i et descobreixen subtileses noves que es guardaven a la recambra. I així l'amor esdevé fàcil: els enyores amb alegria perquè saps que quan tornis hi seran i se't donaran exclusius per una estona, només per a tu. Els estimes amb passió perquè sempre has de marxar, no et pots quedar i s'ha d'aprofitar. No pregunten però t'interpel·len silenciosos com si et volguessin arrencar una promesa. I per aquella estona, i sempre, et són fidels.

I potser per aquesta fatalitat de la seva immobilitat et desapareix la gelosia. I els comparteixes.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Víscera

Tu, i un cop de porta.
Després del vent,
i el corrent d'aire,
i els peus a l'aigua,
i els ulls en brasa,
un cop de vent
que ho plega tot.
Una ventada
que tot ho arrasa
i un cop de porta.
Tancat tot d'una.
Patam! Pum! Pam!

Tu, i el nosaltres, un bon calbot
amb la mà estesa.
Que diu que no,
que és un miratge
i el que compta ara
són les imatges
ben retratades
pel testimoni
de l'alegria.

O no.
De la tristesa, del dia a dia.

Almenys això.
Que el consol sigui
el desconsol.
 

divendres, 18 d’octubre del 2013

Cercles

I tot d'una, com un regal inesperat, cau la certesa al mig del menjador. Sóc cíclica i tot es repeteix. Irremeiablement i sortosament alhora tot es repeteix, per aprofitar el que ja conec i retocar el que no vull.

Ets cíclica, repeteix una veu endins de tu, i la certesa d'una cosa que intuïes però que mai ningú t'havia dit se't revela clara i lluminosa. Com la lluna i les marees, com les estacions i com els poemes bons, que tornen a tu de tant en tant. Ets cíclica i et repeteixes periòdicament per poder-te fer millor, per fer foc nou del vell conegut i per tornar a sentir tot el que et fa més forta. La veritat d'una intuïció ancestral ho envaeix tot. Bestialment diàfan, tot.

Quin descans, quina calma. No sóc una línia que avanço i avanço sense final, sense saber on vaig. No. Encara que de vegades sembli que hem de créixer amunt fins a l'infinit o que hem d'avançar fins a caure dels límits del món, no. Creixem i minvem, ens reinventem, ens omplim per buidar-nos. I enmig dels cicles, ens trobem i decidim caminar junts una mica. Per tornar a nosaltres quan calgui, i trobar que sempre hi ha un lloc que és casa.


diumenge, 13 d’octubre del 2013

Fils que pengen

Y debo decir que confío plenamente en la casualidad de haberte conocido.
[Julio Cortázar]
 
Hi ha els que creuen en les casualitats i els que fem veure que no. Hi ha els que creiem en les casualitats, però les vestim de racionalitat per salvar-nos dels capricis de l'atzar i el descontrol de la vida mateixa.

Deu mil equilibristes a la corda que va del trastorn a la passió i  que caiguis justament tu al portal de casa: casualitat. Jo, curosament, que hi jugo una estona i t'hi torno a col.locar amb destresa: racionalitat. Com un ninot i una titellaire. Et deixo un peu ballant a l'aire, sense tocar la corda, per veure si pots tornar a caure aviat: perspicàcia.

I així fem l'espectacle als ulls de la gent, que mira i no veu res. Ens podran acusar de tot menys de no ser autèntics. I aquell dia haurem guanyat. Com avui, que torno a escriure a cor obert.


diumenge, 21 de juliol del 2013

Els impossibles són tots meus

No porto claus,
les he perdut totes
i aquesta porta ja no s'obre.

A les penes,

quatre-centes mil pedrades
i un got ple d'escopinades.

No era arbre,

que era arbust,
que era planta,
que era molsa,
només terra
resseca de tant sol.

I ballaré,

ballaré,
descalça, expulsant imatges
calidoscòpiques
en estat d'excepció.

No reclameu més.
Els impossibles són tots meus,

ja no
en queda

ni un.

dijous, 13 de juny del 2013

Deu-me estramoni, herba del dimoni

– Una capsa de cigarrets del doctor Andreu, que aquesta asma em matarà. 

Hi ha medicines de sempre que no haurien d'haver desaparegut mai. Aquells cigarrets se t'enduien l'asma, i fins la gana i la por. I així, carregats d'estramoni i altres herbes del dimoni, anaven solucionant problemes de l'ànima. I ara, ara hem perdut tot el coneixement d'abans i tot el seny. L'estramoni ara va buscat per joves intrèpids, que se'n prenen fulles i llavors a dojo i sens senderi, ignorant la saviesa de les àvies.

– Senyor farmacèutic, deu-me estramoni, que me'n faré infusions per entotsolar-me i entrar a la son amb els ulls més clars. Que l'herba m'aturi les visions inventades, que em faci fer la morta, sense gana ni dolor. L'estramoni-dimoni i les portes dels meus inferns obertes de bat a bat.

Ai, ves, que potser la solució és una altra. Que l'estramoni és nord-americà i invasor i s'ho endú tot. I fa pudor. I mata talps, herba taupera. Només hi ha un lloc en tot el nostre territori on no ha arribat, diuen. És Menorca. Menorca com a refugi, com a salvació. Menorca i l'olor de l'espernallac que et puja al nas i t'embriaga fins que acabes parlant amb les pedres. I lliure, t'adorms.


dimecres, 12 de juny del 2013

Deconstrucció dels fets

El meu cap, una illa. Faig voltes i voltes sense poder sortir-ne i tot d'una veig la mar. Però no, temerosa de l'aigua, em quedo a la vora, reclosa al perímetre conegut de l'illa. A la tranquil·litat de l'illa, que li conec pam a pam les arrugues i que m'acull com la mare. Enllà de l'aigua, potser hi ha un sol que crema menys, potser les dones som més dones i potser hi ets tu amb cara de calamar. I què, si jo estic a l'illa i hi estic tan bé. Només passa que algun minut necessito agafar aire amb les mans per entaforar-me'l tot a dins i treure'l de seguit fins que a dins no hi queda res, només vísceres. I després miro al voltant com qui fa una malifeta per haver tret tants petits alès i deixar-los per allà, sobrevolant l'illa, mare terra, àncora vital, el meu cap.

I vindrà el dia que dit i fet, de cap a l'aigua. No diré adéu perquè en sé poc i els comiats em fan irònica. Ho sé, i serà un trenta-dos d'abril. Nedaré com una atleta fins a l'extenuació i fins a la pedra que diuen que tanca el món. I allà, tu, millor encara que el dia que havies de marxar. Se't faran els ulls petits en veure'm. Estrenyeré els punys, al veure't. Duré el collaret de baules perdudes i les aniré separant. Serem el dia i ens deixarem fer.

diumenge, 5 de maig del 2013

La vida se'ns posa bé

Avui he vist la vida com un floc de dent de lleó volant atzarosa vora el meu balcó. Fràgil, es deixava gronxar per l'airet, sense brúixola ni timó. Fràgil i visualment perfecta, s'ha acostat fins a la barana. Com el patge que saluda arran de finestra el dia de la cavalcada i segueix el camí, que és difícil, embolicat, pràcticament impossible, i tot i així bonic. Primaveralment bonic, amb herba fresca que sempre reneix i s'ofereix nova i descarada perquè algú la trepitgi per primer cop.

I així el floc s'ha envolat cap amunt, potser com tu, per veure-ho tot amb distància. Jo, a baix al camí, m'he tret les sabates. A punt de caminar per l'herba humida, avui ha plogut, els peus sempre a terra i el cap al cel. He sentit forta l'olor de la vida, i de tu, que la festeges. I jo, que la tempto, encara condueixo amb les mans aferrades al manillar, però de vegades provo de deixar-me anar i mirar amunt per si entrelluco algun floc de cotó i et veig com fas que sí amb el cap i acluques els ulls com un nen trapella.

Respires. Respiro.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Mestresses

Penjarem les calces per bandera, ens alliberarem de tot(s)

Xopes de goig i en estat de trànsit xisclarem condemnes inventades que no entendrà ningú menys nosaltres. El nostre cos nu a l'aire es desclourà i es farà aliat del vent. De veritat i sense esforç sabrà el que és volar. Amb això n'hi haurà prou per notar amb força que exigeix vida la sang a les venes i la pell afinada dels malucs. Les roselles badades ens aplaudiran tot fent peperepep. I durem senalles plenes de plaers per repartir a cor que vols.

Les nostres calces, banderes negres als terrats de la ciutat grisa.
Les nostres calces, banderes lluminoses als terrats.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Tornar a la terra

Amb l'afany de cel i terra, caminar per camins de pols desconeguts. Sota d'un cel atapeït de blanc carregat d'aigua beneïda de primavera, caminar. A ponent, lluny i avall, veure el cel serè que fa de tela per a quatre nuvolets de joguina. Intuir el mar. I a sobre el cap, tot el pes blanc del món a punt de caure.

El pes del món, que sempre és més suau del que ens sembla i avui cau en agulletes fines que es veuen a contrallum. Fan companyia i vénen a purificar tot el fosc de l'hivern. Tot d'una més i més gotes van buscant-se i ajuntant-se amb el desig de fer corriols de fang al camí ample.

Des de sota les alzines no es nota l'aigua. Aigüeta dolça que acaricia i marca un ritme secret i sagrat sobre les coses, que la demanen amb la força de la lluna plena. Mentre la pluja ho cala tot, fer-te sotabosc i notar-la només de refiló. Camuflar el desig.

I com en un bioritme natural sortir per ser fulla, molsa i terra oberta que demana aigua a crits per entrar ufanosa a l'abril aigües mil, el retorn a la vida. Tornar a la terra com tornar a la mare que et va parir i ser brot de pi, alzina vella, ametller que floreix, sotabosc humit, branquilló de niu, pedra de riu.

I a la porta d'una ermita antiga que viu de cara a la muntanya senyorassa fer-te un jurament petit petit que cap dins d'una fulla de pi. Les mans resseguint l'ànima de les pedres, que et diuen més que qualsevol llibre, els ulls que miren sense mirar. I tancar la boca oberta que, esbatanada per l'espectacle en temps real, no sap què dir.

Qui sap si el món sencer no ens necessita gens i som nosaltres els que en depenem massa.

dijous, 28 de març del 2013

Iehuda Amikhai

Com el gust de la sang a la boca 
ens arribà la primavera, de sobte.

El món vetlla aquesta nit. 
Jeu d'esquena i té els ulls ben oberts. 

La lluna s'ajusta a les teves galtes, 
la teva falda a les meves.

dimarts, 26 de març del 2013

Amic, et citaré al cor d'una petxina.
(Maria Mercè Marçal)

He triat el mar per caminar enfora i retrobar-me. I així, retrobada retorbada i ben salada deixar que em banyi la llum del sol. Escampar per tot arreu la llum infinita de la tarda marinera, que dóna colors nous de tons tornassolats al tombar el dia. 

Després capbussar-me i triar una pedra només pel tacte, i veure que és el retrat exacte de l'illa que m'acull fins amb línies que esbossen els camins cap a casa. Guardar-la, com un amulet, als prestatges del cor. I que la por dels buits que s'ha quedat al meu cos còmodament instal·lada fins que trobi com sortir-ne, encerti l'eixida exacta per una de les escletxes de roca atramuntanada que dibuixen el perfil de la costa. 

Atravessada per la por, torbada pel sol, encesa i buida, ser agosarada i tenir uns ulls nous que ho veuen tot per primer cop. Intuir borrós l'horitzó, i caminar, caminar i caminar.
 

diumenge, 17 de març del 2013

Dia llit

Fa un dia llit
i tu no hi ets.
Espero en va
'quell esmorzar
que em prometies
sota els llençols
bruts
d'estrelles verdes.

Fa un dia llit
que em duu l'enyor
farcit de tu
quan ja no hi era.
I torna sord,
gelós de mi,
tot possessiu,
i se m'emporta
marges enllà,
muntanya amunt
perquè et recordi
fins quan no toca.

Te'm fas muntanya
i jo vull mar,
pedra foguera
quan jo vull sal.

M'estiro amb força
les arracades
i un lleu dolor
em vivifica.
T'enyoro tant
que avui ni així
te'm fons del cap
del cor, del puny,
i et quedes  sol,
que jo me'n vaig.

Me'n vaig al mar,
al mar del sol,
del cel de sal
on no hi ha enyor
de cap manera.
 

dimecres, 6 de març del 2013

Horror vacui


...que tots hem de desitjar que el nostre univers sigui tan ple com sigui possible,
que el Gran Horror consisteix a tenir un univers personal buit, trontolladís,
un univers on el jo sigui en una banda i en acabat hi hagi tota una immensitat
solitària abans que els altres comencin a aparèixer en escena.
Un univers no-ple. La solitud. 
[L’escombra del sistema, David Foster Wallace]

Que si no tens una vida plena d’activitat has fracassat. Que si ets lluny de la gent i no hi arribes has fracassat. Que si no tens mil obligacions diàries has fracassat. I aleshores ens omplim de cursos i cursets, tenim milions d’amics interessants i ens encadenem a famílies, parelles i amants. La lluita constant per mantenir aquests grillons ens té enganxats a la rutina. Però per dins persisteix la buidor de saber que no estem plens, que ens falta el dintre i la pau per caminar sols. I un dia arriba la solitud, amenaçadorament guerrera, per fer-nos de mirall. El repte és encarar-nos-hi, o deixar-la de banda seguint amb les cadenes de les quals no ens podem alliberar. Però encarar-nos-hi demana paciència, valentia i força per deixar-nos anar. Difícil, sobretot perquè això no es porta i ningú ens n’ha ensenyat. Impaciència, escapisme i autocontrol emocional és al que ens aboca el sistema en què vivim.

Però si l’escoltem una mica la vida ens ensenya a ser pacients, menys egoistes, més honestos i com ens assemblem espantosament als nostres progenitors. A viure la indefugible soledat, per poder viure alguns llampecs de companyia.

I tot i així, això mai garanteix l’èxit total.

divendres, 1 de febrer del 2013

Règim lingüístic de la Catalunya independent (2)

Una de les primeres consideracions que vull fer és que l’oficialitat no és el remei infalible ni garanteix l’ús predominant de cap llengua. L’exemple el tenim en algunes repúbliques bàltiques, on malgrat ser estrictament legalistes en favor de la llengua pròpia la implantació social del rus no ha reculat gens ni mica. És més, ara ja es plantegen la necessitat de retocar les fèrries lleis lingüístiques inicials. Que una llengua sigui declarada oficial no és la seva salvació absoluta ni tampoc n’assegura el coneixement estès de la ciutadania malgrat la sociolingüística ens demostra que els països que han assolit la seva independència i han normalitzat la llengua pròpia ho han fet gràcies, en part, a l’oficialitat. Una llengua oficial és, ras i curt, la llengua d’ús del poder públic. I després tothom xerra com vol. I que per molts anys.

És per això que potser no és tan important la consideració jurídica que donem al català. N’hi podem dir llengua oficial, llengua pròpia o llengua comuna. I em penso que hi ha força consens en el fet que el català és la llengua pròpia del territori i que, com a tal, en sigui la llengua institucional. L’important són les polítiques que se’n desprenguin i els drets i deures que la legislació contempli. I aquí sí que tenim èxits que no ens podem deixar perdre: la immersió lingüística, joia de la corona ratificada per la UE; la forta institucionalització del català que moltes llengües cooficials i regionals voldrien; el poder d’atracció que genera als nouvinguts i el respecte i orgull de la diversitat lingüística de la societat catalana. Aquests elements sí que ajuden a la normalització del català.

Això és l’evidència que necessitem un marc juridicolegal que, de la manera que sigui, doni preferència al català. L'empara legal és la que en garantirà la plena normalització. I si tants maldecaps ocasiona l’etiqueta d’«oficial», que aquest marc legal li atorgui tal mena d’oficialitat de facto que no faci necessari donar etiquetes d’oficialitat a ningú. És una opció. Perquè donar l’etiqueta d’«oficial» no és cosa banal i pot hipotecar-nos el futur si ara ens hi llancem de cap en pro de la cohesió, el consens i la cerca desaforada del vot favorable a la independència. Siguem conscients que donar plena oficialitat a una llengua significa donar-li rang de llengua pròpia. Els principis constitucionals no són paper mullat.

I desenganyem-nos: encara que ens avergonyeixi hi ha un puntet de jacobí en aquesta etiqueta tan anhelada de llengua «oficial», que precisament prové de l’època de Napoleó. L’Europa més afrancesada va anar instaurant aquesta designació però fixem-nos que, per exemple, Gran Bretanya només esmenta les llengües oficials a Gal·les o que Estats Units no té declarada cap llengua oficial encara que l’anglès ho sigui de facto. L’oficialitat en si es limita a designar jurídicament la llengua de l’autoritat, i això genera el dret i el deure de saber-la, però sentimentalment l’etiqueta d’«oficial» va més enllà. Compte, doncs, amb aquesta oficialitat, que no és tan sols el reconeixement de la llengua o llengües institucionals sinó que a nivell pràctic –en l’imaginari col·lectiu– li atorga un senyal d’identitat col·lectiva importantíssim. 
 
El reconeixement del català com a llengua oficial a la Catalunya independent és un reconeixement explícit del seu valor de llengua pròpia i històrica de la comunitat, li dóna un caràcter identitari. Ha de ser també així per al castellà? És evident que és una llengua amb una alta implantació en el territori i amb lligams sentimentals per a molta gent, però això li dóna automàticament el caràcter de fonament nacional? No hem d’oblidar que malgrat els drets adquirits històricament això ha estat degut a la imposició d’un estat amb ànsies d’expansió colonitzadora. Se’ls ha de donar aquesta etiqueta a totes dues llengües? Em temo que no. (A mode d’exemple actual podríem plantejar-nos si el polonès hauria de ser llengua oficial a Gran Bretanya, ara que hi és la segona llengua més parlada.)

De totes maneres no hem de caure en la repetició fatídica de «la llengua gran es menja la petita» i augurar la crònica d’una mort anunciada. Un reconeixement ampli del castellà com a llengua rellevant no augura per força un futur tan negre per al català. En un territori amb plena sobirania, amb l’estat a favor i amb la ciutadania amb voluntat de no perdre la llengua és pràcticament impossible que el català mori. Fins ara hem tingut un estat en contra i en constant menyspreu cap a la llengua pròpia: és això el que donava ales al castellà. Si li donem al català l’estatus de preferència que es mereix com a llengua pròpia, històrica i de cohesió –deixem estar ja el pes secular de l’etiqueta «llengua minorada»–, el castellà sols pot exercir un bon veïnatge i no pas de factor exterminador.

I com que ja es veu que l’oficialitat no ho garanteix tot, val més que ens concentrem a fer bones polítiques lingüístiques. Sense oficialitat ens estalviem parlar d’obligatorietats i imposicions i deixem enrere la pàtina de nacionalisme ranci que l’etiqueta pugui carregar. Que cadascú faci servir la llengua que vulgui i que sigui la necessitat del dia a dia la que en provoqui l’aprenentatge. Si el català, com a llengua pròpia i històrica, és la llengua preferent i de cohesió serà necessària per a la socialització a Catalunya. I és això el que al final busca l’ésser humà: comunicar-se, socialitzar-se i sentir-se arrelat al lloc on viu.

I si estant com estem en un context multilingüe és necessari aprendre altres llengües, cal que ho afavorim. Perquè la comunicació és extremadament horitzontal per molt que ens hagin volgut fer creure des del poder que hi ha d’haver necessàriament una llengua comuna imposada a tothom. No és pas veritat. Intenteu fer l’esforç de recordar algun àpat amb gent de diverses procedències lingüístiques: segur que s’han donat interaccions en llengües diferents i segur que vosaltres mateixos heu canviat de llengua amb relativa facilitat en algun moment. Ah, i respectar els drets lingüístics individuals és respectar totes les llengües per igual, no només les històriques, o les de més implantació, o les minorades, o les que sigui. No es poden valorar les llengües amb factors estrictament quantitatius o polítics sinó que totes i cadascuna són un patrimoni col·lectiu a mantenir, i més quan ens hem omplert la boca del respecte i l’acollida catalanes cap a totes les llengües i cultures vingudes d’arreu. Hem de ser coherents: si apostem pel respecte i la no-imposició haurem d’afavorir molt més del que hem fet fins ara el plurilingüisme present a la societat catalana. Una nova oportunitat.

Aquests arguments no voldria que abonessin que ens passem de frenada i, volent ser més papistes que el Papa, vulguem incloure totes les llengües presents a la nostra comunitat en la futura carta magna. No pot ser. Les llengües provinents de la nova immigració són patrimoni individual de cadascú i patrimoni del coneixement del país, però ja està. L’anglès mai ha estat llengua pròpia a Catalunya, no vulguem col·locar-la-hi ara per força. Les nostres llengües veïnes són exactament això, veïnes. Integració no vol dir omplir el cistell del màxim de productes per quedar bé amb tots els venedors. Integració vol dir trobar la manera de planificar la diversitat i no caure en l’homogeneïtzació, solució fàcil a curt termini però devastadora a llarga distància. No hem de buscar la uniformitat, hem de buscar fer una bona gestió de la pluralitat. Ara més que mai, després de caure en tots els paranys del món globalitzat, guanya allò local i propi. I és respectant allò propi de cadascú com més s'entén la defensa d'allò propi d'un territori.

Per mi la restitució de la sobirania d’una part del nostre territori enmig d’un moment convuls de canvis en molts altres aspectes ha de ser una oportunitat per crear de bell nou estructures i engranatges que ja no serveixen. La política lingüística planteja reptes interessants que haurem d’abordar des de noves perspectives si no volem quedar-nos ancorats en els errors de sempre o amb el perill de ser un estat independent altament espanyolitzat. Al meu entendre hi ha tres principis que haurien de regir qualsevol estratègia que seguim: la llengua catalana és un fonament de base de la identitat col·lectiva, el respecte absolut per als drets i usos lingüístics individuals i l’aposta ferma per la diversitat lingüística, superant d’una vegada per totes el vell bilingüisme secular. La prioritat absoluta és aprofitar el marc sobirà per a la plena normalització del català, i fer-ho d’una manera el màxim de respectuosa cap a les persones i les llengües presents al territori. 

Aquest plantejament no necessàriament utòpic –o potser sí, la utopia és necessària per caminar– el plasmaria, primer, en l’oficialització de la llengua catalana, pas que li garanteix la normalització total. Quan parlo d’oficialització vull dir esmentar-ho explícitament al text constitucional amb la designació de «llengua pròpia i/o nacional» i amb polítiques lingüístiques fermes en aquest sentit que generin la necessitat del ciutadà de conèixer la llengua pròpia del país, la continuïtat de la immersió lingüística i l’ús preferent –mai exclusiu– de la llengua pròpia a l'administració i mitjans de comunicació.

Segon, l’assumpció de la realitat lingüística del país sense complexes i, per tant, admetre que hi ha altres llengües comunes –la castellana, la més estesa. Així, aplicar sense por ni restriccions de cap mena la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i complir les disposicions que s’hi assenyalen. Així, deixaríem de banda el confús terme de «cooficial» i garantiríem la protecció legal d’aquestes llengües. De fet, molt més del que l’estat espanyol ho ha fet amb nosaltres ja que ha incomplert sistemàticament diversos dels compromisos.

Tercer, la garantia de llibertat lingüística individual per a tots els ciutadans del territori. Que les polítiques lingüístiques vagin més en línia de l’ús espontani i real de les llengües presents al territori i menys en la línia de restringir-ne i acotar-ne els usos. Que existeixi una llengua pròpia i que se n’afavoreixi el seu ús cohesionador no passa per imposar-la com a llengua comuna, que imposa i anorrea el plurilingüisme. Que cadascú parli el que vulgui i, en la mesura del possible, es pugui adreçar a l’administració en altres llengües diferents del català. Això entronca fàcilment amb l’argument de defensa i planificació de la diversitat lingüística. Una societat plurilingüe, amb un alt coneixement de llengües i en convivència respectuosa és una societat menys homogènia, menys desigual, oberta i acollidora de veritat.

I quart, la defensa de la unitat lingüística del català, llengua pròpia, en el tot el seu marc lingüístic natural. Un context d’estat amb plena sobirania és una oportunitat d’or per garantir el futur de la nostra llengua i per exercir-ne un paper protector en altres territoris polítics, històricament més hostils. És més, sent conscients de l’esquarterament del nostre territori i la manca de sobirania completa, la llengua com a senyal d’identitat col·lectiu juga un paper clau de cohesió.

 * Serveixi tot el que he dit per al català, evidentment, per a l’aranès –variant de l’occità– a la Vall d’Aran.