dilluns, 23 d’abril del 2012

Canvi de freqüència

Del fons de les entranyes ens creixen les ganes de cremar-ho tot.

Endu'ns-ho tot com una onada tsunàmica i reinventar-ho amb les paraules de sempre però noves i brillants. Paraules refetes per recuperar-ne el significat. Paraules que ja no són vostres, ja no són sota el vostre control que ens atenalla. Paraules nostres, fortes com branques creixent cel amunt. Crits brillants de llibertat.
Ja no ens convenceu ni amb el més ben travat dels arguments. Invisibles que ens fem visibles, ens hem fet conscients enmig del caos. Amb ànsies de profanar-ho tot, de pecar, d'emancipar-nos de la vostra cotilla.

Us negarem les vegades que faci falta fins al judici final. I allà, a la pira saturnal, cremaran els vostres mots perversos. I vosaltres junt amb ells. La condemna serà perpètua.



diumenge, 15 d’abril del 2012

Ser arbust

Ja només ploro quan plou, així em camuflo rere les gotes i els cabells més llargs se m'arrapen a les galtes molles i tot sembla normal. Sota l'aigua ballo sola amb moviments espasmòdics i m'aguanto el desig animal de tu. Endins del diluvi prenc olor de fonoll, de romaní i d'espígol. Amb les mans líquides i els ulls salats salto marges i grapejo camps a través del temps tornant a buscar allò que en queda, de les hores somortes sota la pluja. Els peus freds arrapats a la roca, com un mal arbust que creix pel pedregar. Faré arrels fondes i primes entre roques de conglomerat i a un avenc de tu creixeré i creixeré amb saba nova per espiar-te només les tardes grises de primavera.


dijous, 5 d’abril del 2012

El discurs de la por

Que no ens el colin, el discurs de la por. Que ens volen un poble mort i abaltit, que a tot diu que sí, sense cantar, ni riure, ni cridar. Ben callat i amb el cap amunt i avall. Ens volen fantasmes submisos amb la roba baldera i les mans a les butxaques. Ens volen sense brillantor al fons dels ulls, sense la il·lusió que ens dóna la col·lectivitat. Ens volen un poble que tingui por d'ell mateix: del veí, de l'amiga de l'amiga, del col·lega de la feina. Faran, amb tanta videovigilància, al final, com en aquell conte de la Rodoreda on els habitants del poble de la por on no passa mai res ho tanquen tot per malfiança de les fulles que tot ho enregistren.

Que no ens la colin, la seva angoixa. L'angoixa que tenen perquè tot s'esfondra. Que s'esfondra el seu sistema, els seus principis. I és per això que es blinden i elaboren mecanismes cada vegada més cruents. Repeteixen imatges incendiàries fins a la sacietat i n'ignoren les causes, fins que ens acabem creient que són fets dramàtics indignes d'un país com el nostre. El discurs alternatiu, l'empresonen. La tàctica és evident: que es faci el silenci on ressoni només el discurs hegemònic com una campana insistent. Silenciar la violència dels desnonaments, la violència de la repressió, la violència de retallades socials. Aconseguiran, fent-nos dubtar dels nostres intel·lectuals, persones buides, sense discurs, absents?

Que la por la tenen ells. Cal repetir-nos-ho a mode de mantra enfront de les seves invectives. Que el poble està ofegat, i de tan ofegat, encès. Que si volen opinions dissidents, aquí ens tenen.

De por, no en tenim, perquè estem convençuts del que defensem. I nosaltres també ens ho creiem de totes totes.

dimecres, 4 d’abril del 2012

per a quan siguem trending topic

tot és molt més difícil si entremig apareixes tu com una finestra emergent, d'aquestes pop-up, fent-te el desmenjat, com qui no vol la cosa. ser a milles de distància no vol dir ser més lluny, i apareixer i desaparèixer com el botó verd del xat només crea addició. aquí seguim com sempre, sumant i restant amb els dits i recordant allò de «me'n porto un». per cada un que me'n porto acumulo arxius ocults a la memòria, que qui sap si mai algú descobrirà. tinc un amic informàtic que em repeteix incansablement que tancar no és sortir del programa, i me'n ric, de tanta raó com té. però jo, ingènua, encara crec que amb l'ESC puc esborrar-ho tot i el vaig clicant obsessivament. al final em carregaré el sistema i no podré ni enviar-te aquest correu que fa dies que em reclames. sàpigues que no, que jo ja no teclejo paraules, m'he passat al directe més pur.