dijous, 25 de juny del 2015

On són els gitanismes? (El profe pureta s’ha posat xungo i hem pirat de classe!)


Diverses onades d’obertura lexicogràfica espanyola han afavorit l’entrada de lèxic gitano (unes 150 entrades) a les successives edicions del diccionari normatiu, el DRAE, provinents generalment de l’argot de la delinqüència i del món del flamenc. Així, el diccionari és, també, un reflex de la llengua col·loquial castellana. Això no ha estat tan evident en el nostre diccionari, el DIEC, que sovint s’ha blindat envers l’entrada de gitanismes argumentant que són barbarismes que han penetrat a través del castellà. El DIEC manté les marques de [pop.] per a expressions del tipus pixar, colar-se, maco, guipar –aquesta sí que prové del caló– o d’altres en desús com xotro, boixar o menjacapellans. També és curiós que en els pocs gitanismes que inclou no ens digui res de la seva etimologia: guipar, dinyar, cangueli, bòfia.

La variació lèxica és un reflex de la realitat i ens dóna tota la sèrie de mots d’una llengua, marcats pel dialecte, pel registre, pel sociolecte... Tot plegat configura el corpus lingüístic, la riquesa de vocabulari d’una llengua, i la divisió històrica entre escrit i oral només fa que elititzar algunes paraules i criminalitzar-ne d’altres. Tot és llengua. No perquè una paraula sigui col·loquial i, per tant, més pertanyent al canal oral deixa de ser menys llengua. El registre col·loquial no és, per obligació, una infracció de la regla estàndard i estandarditzada. De fet, la col·loquialitat ha anat guanyant terreny i cada vegada ens comuniquem amb més paraules típiques del registre col·loquial. Hem de tenir cura també de la llengua col·loquial si no volem deixar-la de banda i fer més i més gran la fractura estàndard - col·loquial.

El lèxic col·loquial català, que sí que en tenim, prové en bona part del caló i de l’argot –farcit, és evident,  de castellanismes, sobretot des de mitjans del segle XX. En algun punt de la història recent aquestes dues fonts d’incorporació de lèxic es creuen i bona part del vocabulari caló que fem servir actualment ens arriba passat pel sedàs de l’argot castellà o castellanitzat. La composició social ens dóna una convivència lingüística estreta del castellà, el caló i l’argot marginal –i actualment, també de l’àrab– a les zones marginals, on es mouen les classes més baixes. Això ens priva de veure-hi clar. Què és català? Què és caló? Què ens ha arribat a través del castellà? Això ens priva d’acceptar-ho? La queixa eterna i eternitzada és que el català no té un registre col·loquial propi, però la realitat és que els parlants catalans usem una barreja de fonts lèxiques quan ens comuniquem oralment, característica típica d’aquest registre, molt més obert als estrangerismes. Per exemple, la llengua comuna del jovent busca en la marginalitat una font de lèxic per diferenciar-se dels grans. Així doncs, la marginalitat és moderna i, a més, creadora.

Centrem-nos en «la pedregada de tirosos vocables» que diu l’Altíssim a l’obra d’Espriu, els gitanismes, el vocabulari provinent del caló –que és la mescla del romaní amb les llengües ibèriques. El romaní ve del sànscrit, que té trets comuns amb altres parles de l’Índia, i això l’ha empeltat d’hibridisme. També, esclar, el contacte amb la resta de llengües que els gitanos han anat trobant en el seu periple de població nòmada ha influït en l’heterogeneïtat del romaní, però el caló com a signe d’identitat ha pres força per la disseminació de la població gitana, que l’ha fet servir com un clar element diferenciador. Malgrat tot, a mesura de la seva sedentarització i integració a la societat, el caló s’ha anat diluint força en la llengua dels territoris on s’ha establert. Així, en català tenim paio, molar –encara no acceptat pel DIEC– o tocar el pirandó com a exemples d’influència del caló. O a Lleida, on la integració del col·lectiu gitano autòcton en la societat local és antiga, es canten garrotins des de sempre, llavor de la rumba catalana.

Això no és una cosa exclusiva dels nostres dies. Històricament el català ha rebut influències lèxiques del caló, que, a més, han quedat reflectides en algunes obres de ficció de finals del segle XIX i principis del XX –en l’auge del costumisme– com Renyines d’enamorats, de Narcís Oller; Sota Montjuïc o La xava, de Juli Vallmitjana, o Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. Els gitanos catalans van entrar a la península Ibèrica per Catalunya –se’n té constància des del segle XV– i van incorporar el català com a llengua de relació. Hi ha una comunitat de gitanos ben arrelada a Catalunya des de segles enrere com ho constata el fet que alguns dels seus immigrants cap a l’estat francès encara conservin el català com a llengua pròpia. És aquest arrelament el que va fer que el català també es veiés enriquit amb l’adopció de termes gitanos. D’aquí, carrincló, calés, bòfia, mots que sembla clar que van passar al català directament del caló.

El català fresc, cru, de carrer que trobem a La xava vol reflectir el parlar dels malfactors –la murrialla, en deia Vallmitjana– i com a tal és un argot que va més enllà del registre col·loquial –sovint no s’entén res i bona falta fa el glossari final!–, però es fa evident tota l’herència caló que ha anat calant a la llengua oral catalana. Gitanismes a banda, s’ha de parar atenció als sobrenoms –preciosos!– que van sortint a la novel·la: el Morros de Vaca, el Patarrufa, la Baturra, la Mossega Ventres. I també al títol de la novel·la, que ens fa pensar directament a com s’anomena el parlar barceloní. Però aquesta no és pas la referència de la novel·la, escrita el 1910. La xava és la Roseta, la protagonista, a qui el seu company anomena xava, xaveia, derivat del caló xavala. L’argot popular català, just aquest parlar que es reflecteix a la novel·la de Vallmitjana, passa a ser anomenat xava cap als anys 20, però després de la guerra s'extingeix bastant. Als barris obrers la barreja de pressió immigratòria i de repressió lingüística afavoreix la castellanització i provoca un retrocés qualitatiu del català. Aquest fenomen nou manté el terme xava, que no defineix un argot diferenciat, sinó una degradació fonètica del català estàndard i probablement també amb alguna herència lèxica d’aquell argot. Un mateix adjectiu per a diversos fenòmens encadenats en el temps.

Tenim en llengua catalana una excel·lent tradició de llenguatge popular i d'argot, i també en literatura eròtica i sexual. La pregunta és: per què continuem reticents a incorporar al diccionari part dels gitanismes estesos fins a dia d’avui a la llengua oral? Hagin entrat com hagin entrat, fa molt de temps que hi són presents i formen part de la parla diària de bona part de la població. Són una mostra clara que la llengua és viva, s’enriqueix, evoluciona. Per què fa la impressió que el registre col·loquial no cap al diccionari? D’acord que l’argot és voluble i que necessita el pas del temps per fixar els usos, però què en fem de paraules tan esteses actualment –i pel que sembla, des de fa com a mínim un segle– com molar, xivato i apoquinar?

I d’aquí, el dubte: què hem d’incorporar i què no en un diccionari normatiu? Un diccionari ha de ser un reflex del moment (sincronia) o de la història (diacronia)? Si tanta varietat no cap al diccionari, on posem la restricció? Per què sí pirar i per què no currar? Per què la norma no pot reflectir l’ús col·loquial de la llengua amb les marques convenients? Que l’estàndard no ens faci perdre l’espontani, o després passa que la gent no es reconeix a les obres de referència i creu que parla malament la seva llengua, aquesta eterna espasa de Dàmocles que no ens traiem de sobre. De què es tracta la normalització?

I una altra pregunta, encara: per què a l’escola ningú no ens ensenya que tenim paraules gitanes? Així com ens esmenten anglicismes i gal·licismes, per què no les paraules provinents del caló? Són part de la nostra història, herència directa de la convivència cultural més propera. Així sabríem, per exemple, el cas curiós del xoriço (lladre), que ve del 'chori' caló però que l'hem assimilat al xoriç de menjar. I així anem pel món posant talls de xoriço als sobres electorals.