divendres, 30 de setembre del 2011

perill d'esllavissades

encara tot fa olor d'estiu. el sol que acarona les plantes del balcó, baixem a fer el vermut i em nego a guardar els tirants i les sandàlies. anem de concerts a l'aire lliure, plou i cantem mullats sense por d'agafar un refredat. el món gira, el curs comença però els grills encara canten i això fa estiu. a un pas de canviar el temps, ens amacen amb suplements de bolets amb olor de farina i futures campanyes propagandístiques que ens tornaran al color gris. enmig de tot, un cartell de perill d'esllavissades. que no veus, però intueixes, com quan corres per carreteres arran de penya-segats. i tot el que abans defensaves aferrissadament ara et sembla que no té sentit. com quan deies que mai et pintaries els ulls o que no creies en el desig. és l'elogi de la incoherència. i que per molts anys.

dilluns, 12 de setembre del 2011

una muntanya

era una muntanya de pedres negres que bullien. costava de pujar la tartera que duia al cim i quan m'agafava a alguna banda per donar-me impuls les mans em cremaven. no era gaire alta, la muntanya, però la calor asfixiant en feia molt difícil l'ascensió. enmig de les pedres negres creixia de tant en tant una tija verda i ferma, tan ferma que quasi no es vinclava. cada tija acabava amb una flor petita i blanca molt resistent. n'hi havia de totes mides però les més altes arribaven gairebé fins al sol. quan una de les tiges tocava el sol es cremava tota i es feia cendra que tenyia les pedres del seu voltant. i així anava passant: una tija es feia lloc entre les pedres bullents, creixia i creixia ferma com un filferro, tocava el sol i queia, cendrosa, al seu voltant. de lluny semblava que hi haguessin petits núvols de canícula. i al cim encara mai hi ha crescut res.

dimarts, 6 de setembre del 2011

a la trinxera (V)

fa por quan notes que et desendollen i perds la força per moments. és com si per les venes hi corrés aire i l'únic que pots fer és jeure i que passi el temps. i beure líquids ensucrats, fins que de sobte et tornen les ganes i tornes a fer bromes sense sentit i tothom riu.
quan tinc por m'atrinxero altra vegada, ara que feia temps que no hi anava, a la trinxera. m'han canviat de lloc però reconec el tacte del màuser a la primera i l'olor de les bombes de napalm. només que és estrany perquè ara sóc enmig de la plana. la trinxera està força malmesa de tant de temps d'aguantar. m'han dit que triï: o refer-la amb rocs de quilos o lluitar a cara descoberta. i triar sempre és trair.