Au, vine, i seu
apropa't i beu
el vi blanc d'aquests dies espessos.

Copes de vi de més serem avui
a punt d'entrar orgullosos a l'estiu
rebolcant-nos i espiant-nos
després d'aquesta primavera d'excepció
gens ingenus, sabent-ho tot de nosaltres,
tenint-nos apresos tots els racons,
sabent que tota certesa és il·lusió.

Dosi extra

Al final hauré de creure per imperatiu en una espècie d'energia que es confabula perquè els desitjos es compleixin i en allò de si ho vols, pots. Llançar desitjos al vent i que et tornin complerts comença a ser massa regular. És clar que no pots dominar en quina mesura: que si demanes més calma, de cop el telèfon deixa de sonar, i si demanes més acció, tot esdevé un remolí. Hauria d'haver-hi una roda de graduació per a cada desig. Ho vull en grau 4, ho vull en grau 7, i anar girant. Si no el capritx passa a atropellar-te perquè és com treure el cap a la cantonada per si ve algun cotxe i mirar cap a la direcció equivocada. D'un revolada el vehicle que venia en la direcció correcta s'estavella contra el teu clatell i ja és massa tard per aturar-ne el poder l'envestida. Tot això ve a tomb perquè l'altre dia reclamava adrenalina. I, au, ves que no m'hi ofegui ara.

Per més que feu...

Ens parleu de pau, de convivència i civisme i no us adoneu que el vostre alè ens crema la pell. Que les vostres paraules són la més clara declaració de guerra. Si demaneu sacrificis, en farem un a cada plaça en altars fets de deixalles.

Som com gats salvatges
a punt de l'envestida
les urpes esmolades
agafant embranzida.

l'olor de tu

ja no coincidim quasi mai, però recordo la teva olor del primer dia com si fos ara. inconscientment registro les olors, i al cap dels anys sovint em retorna una flaire que em transporta enllà sense voler-ho. feies olor de fusta i els teus coixins eren de blat de moro torrat. una olor càlida que ho embolcallava tot, com tu per darrere les espatlles. el fred tot ho refreda, tot ho esguerra, ja se sap, i ara l'olor de pa torrat se'ns escapa pels terrats. ja no sabem desafiar-nos amb mots bonics perquè al final què, els mots se'ls emporta el vent i són engrunes per als coloms. més val que volin, doncs, i d'altres els cacin al vol per poder-se'n contagiar.
ho apuntarem com un tema pendent que no va poder ser i que es va allargant interminablement pels mesos de l'agenda. fins que torni l'estiu, i potser, qui ho sap, tornem a coincidir. farem la renaixença i farem una olor tan diferent que ens embriagarà. no sé si ho sé del cert, l'única veritat que hi ha és la intuïció de saber que cada dotze balcons m'arriba la flaire de blat de moro. i miro enlaire, i se'n va el fum.

xupa-xups i piruletes

als Reis els demano un sac de piruletes ben vermelles. rodones com la lluna i dolces amb regust de medicina. diria que amb això en tindré prou per passar fins a l'any vinent, quan tornin a passar per sota casa. no és un regal gaire car. original, potser sí. infantil, potser també. però jo ja sé que fer-ne, de les piruletes, que les aniré regalant a tort i a dret als que em mirin les mans carregades d'anells. començar l'any llepant un xupa-xup m'ha desendurit la mirada i m'ha obert les mans. i allò que tothom veu com una provocació no és més que una invitació a la tendresa. les meves reines pirules sou vosaltres i el nostre regne un pis al capdavall de la Rambla.

plop!

A la porta hi ha un home savi, amb uns cabells blancs i llisos que li arriben a mig clatell. Mira enllà, més enllà, i entre les arrugues al voltant dels ulls hi puc veure un abisme. No diu res però resta ferm, arbre del temps, arrels endins. L'únic moviment que fa de tant en tant és un lleu assentiment amb el cap que em reconforta. Fa una olor de farigola i de camins de terra seca que embriaga.

Contrac les mans, els punys, fent força però la força m'abandona. No és per força, això. Noto encara la cicatriu d'anys enrere, se'm mou l'ullal de llet, redescobreixo el remolí dels cabells. A l'arrel de les ungles hi tinc sorra de platja i al mig del coll el regust de nits al ras. Em deixo endur i arrelo endins de mi fins que els braços són branques fresques cap a tu. Tot fa olor de castanyes torrades a la vora del foc.

I de cop trec tot l'enyor, la por i la vergonya no sé per on. Tant de temps a dins, que han sortit ben compactes, com qui pon un ou al galliner. I entro serena porta endins.

Venedors de pa sucat amb oli

– Hola, què voleu?
– Buenas tardes. Estamos aquí para mejorar tu calidad de vida. ¿Verdad que quieres mejorar tu calidad de vida? ¿Y quién no, verdad? Pues, vamos a empezar. Tu nombre es...
– Esther. Però...
– Nada, Ezthé, como ya sabes la calidad del agua en nuestras ciudades es malísima y afecta clarísimamente a nuestra salud y nuestro dinero. Y con la salud y el dinero nadie quiere jugar, ¿verdad? ¿Porque tú quieres proteger tu buena salud, Ezthé?
– Sssí...
– ¡Claro, mujer! Pues, como todos. Nuestros productos van a ayudarte a tener una buena salud y de paso a ahorrar, que en tiempos de crisis no es ninguna nimiedad. Pues, claro. Nuestros productos están hechos en Estados Unidos y son garantía de calidad, no como los otros más baratos que encuentras en cualquier lado pero fabricados en China. Y, Ezthé, tu ya sabes que la cultura china..., pues, son un poco guarretes, ¿verdad?
– ...
– Pues, claro, en China no existe el papel higiénico. Dónde esten los americanos que se quite todo el mundo. Y además se tiene que vigilar con la basura, porque, Ezthé, ¿tú sabes lo que es la materia orgánica?
– ¿Desechos?
– Como yo digo, Ezthé, el orgánico es la mierda, hablando en plata. Y con eso se tiene que vigilar muuucho. Tú ya sabes que en este país toda la mierda va a parar a los ríos y de ahí a los vertederos, ¿verdad? Lo que yo digo, somos un país de pandereta.

(Arribat aquest punt, l'obligada clienta ja està totalment fora de combat.)

le regard, en arrière

lamitall ingènua de fa cinc anys escrivia així, sempre és un plaer retrobar-se:

- Per què no juguem a fer que no ens coneixem?

I ens reinventem la història i tornem a començar. I ens espiem, i em fas caure els murs i entres a poc a poc en aquest món meu, teu, nostre. I bebem i riem i gaudim, que ja diuen que « som mortals fins al primer petó o la segona copa ». I ens coneixem altra vegada i recordem vells moments com si fossin el primer cop. I construïm casualitats encara que en el fons no ho siguin tant. I reprenem camins ja coneguts, recuperem la innocència i tornem a buscar noms per a les mateixes coses d’abans.

- Per què no juguem a fer que no ens coneixem?

=================================================

Un dia clar de somnis i de foc ens torna al lloc on vàrem començar [Vinyoli]

vemnobre

aquest estat convuls de tenir la sensació que tot s'aguanta d'un fil. que res és per sempre i que ens movem pesadament, com pels llots i el fang, d'una banda a l'altra. avui també serà això. d'un cantó a l'altre, que al final sempre és el mateix, i a veure com ho espatllen els d'ara. són temps de bipartidisme vital. o sí o no, o blanc o negre. i nosaltres entestats a perdre'ns entre el gris. no és això si no l'amor? ara un, ara l'altre, i mai trobar el punt mig on s'ajunten tots els vots. com avui, que deien plouria i ara va, i fa sol. i jo que ja anava preparada, ara m'he d'acostumar a la llum. bipartidisme del temps, també. ai, quin cansament. aquí qui guanya és el que acaba creant opinió, sigui certa o falsa, a base d'anuncis bàrbars i sense sentit. haurem de fer això: anar llançant bombes per aquí i per allà a veure qui en surt escaldat.

però passejant he sentit la tenora. encara hi ha temps per la música. torna-la a tocar!

Poemes recuperats guardats enmig dels anys

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

[Maria Mercè Marçal]