Ull de bou

Telegrama

La terra és apra i plena de pedres. A cops d'aixada només treus roca cantelluda amb olor de sal. Però de tant en tant trobes sorpreses vingudes del mar. Les veïnes són amables i et regalen floretes i pastissets a tota hora. Tothom té avantpassats extravagants i qui més qui menys té històries d'amor i mort amb l'illa. La terra és plana i la silueta de Mallorca s'endevina. El vent decideix el destí del dia i les noies de Belgrad parlen català.

Ull de bou (amb binocles)

És com si...

Dia gran.
Se m'ha colat una iaia sense cap mena de contemplació i la metgessa diu que sordejo i no sé bufar. Què sabrà ella de les meves capacitats? Demà és dia feiner i, a més, fa núvol. Arreu on he anat només hi havia dones: cambreres, professores, infermeres, dependentes, iaies del centre. Que no hi ha senyors en aquesta ciutat?

Bidimensional i previsible

Em passo més de mig any sent bidimensional i previsible. Vull dir que em tiro nou mesos regida per les coordenades espai-temps. Dilluns aquí, dimarts allà, dimecres aquí i allà. Al matí això, a la tarda allò. Encara gràcies que de tant en tant puc permutar i fer canvis estranys, si no m'ofegaria. Amb tot això, és previsible que algun dia m'emboliqui i a l'hora de corregir proves estigui escalant muntanyes o el dia d'una celebració familiar em pensi que és dia feiner. Els que em coneixen bé saben que pot passar. I no passa res, ho diuen els Manel(s). I si ho diuen ells, és gairebé com paraula de déu; o de Pep, en diuen ara.

Per sort, una descoberta a temps fa que que el somier per excel·lència vingui al costat de casa i que quasi pugi a fer una pomada amb la troupe menorquina. Això sí que és somiar.

I que s'inauguri l'estiu.

ses seues mans

he somiat amb unes mans. eren unes mans a moments molt conegudes, i a moments no. fermes i sinceres. expertes però dubtoses a estones. i quan alçava la mirada per buscar-los els ulls, no hi havia rostres. eren boniques perquè no duien els dits rosegats com els meus. i a moments fosques, a moments clares. però quan pujava cap a amunt ho perdia tot de vista. dec ser frívola, o com se digui, però quan he obert els ulls he tornat a aclucar-los immediatament. i encara eren allà.

inspira, expira. sóc aquí i no he marxat.

Ull de bou

M'agrada Bauçà

Les primeres paraules que vaig conèixer de Miquel Bauçà van ser: «Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només la corba fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà nostra.»

Tot i pertànyer a una obra poc destacada, aquests versos em van provocar tant que no vaig poder llegir-ne res més fins al cap d'un temps. I poc a poc el vaig anar descobrint. Miquel Bauçà enviava els originals de les seves obres a un apartat de correus i allà els recollia el seu editor d'Empúries. De rutines diàries, defugia tot contacte social, vés a saber si per culpa del seminari o per si la pèrdua de sa mare de ben jove –encara tremola amb Si una tarda... Era l'home anònim i desaparcebut. Però les seves lletres s'avançaven a les circumstàncies, era gairebé profètic –i si no, llegiu El canvi. A més, fidel a les seves idees va demanar la no traducció de la seva obra al castellà o francès.

La seva figura desperta passions, però quan entres als seus versos entres en un món propi ple de pors i traumes. Però no fa por, no. Villaronga, incitador de projectes increïbles, ha dirigit un documental preciós, no deixeu de veure'l. Bauçà, des de les seves paraules, comença lloant el seu dentista i acaba proposant escoles plenes de dormitoris per somiar. N'hi ha més, d'iniciatives. El blog Meravell, nom de la casa familiar crec, va començar fa un any i són un seguit de reflexions d'una felanitxera al voltant del Bauçà senzillament escriptor. Ara arriba la novel·la de l'Abel Cutillas, La mort de Miquel Bauçà, a veure que ens regala ara aquest creador d'aforismes com Cada mirada és un combat. I mentrestant Bauçà segueix parlant-nos de dies com el d'avui:

«El cap clar i el cor tranquil,
tasto ardors del tot honestes.
No és gens bruta la claror
quan travessa la finestra.»

A la teva batalla, sense medalla

M'agradaria tenir algun dels volums d'en Benedetti dedicat. No pas per ell, vull dir amb paraules de les mans que me'ls van acostar. Però no és així, i és estrany perquè la majoria d'obra seva va lligada a pedres de toc al llarg de pocs anys. Pedro y el capitán em porta als passadissos de la Fnac amb una veïna, ara bagenca, preguntant desaforada; el necessitava ja per enviar-lo a un altre amic a les mans de l'enemic. Hagamos un trato va segellar un pacte innocent que ha fructificat i, encara que soni tòpic, és una àncora fiable que crec que ja s'ha fossilitzat. Un poema del qual no recordo el títol però si la passió encara és dintre d'un correu rebut a terres italianes; el pacte es va trencar, però hi ha alguna cosa que belluga encara. La tregua espera a ser rellegida; ha passat per dues cases ja, quantes li'n queden? L'antologia és al costat de la Belli –coses de l'alfabet, més que no pas casualitats– i sempre a mà a l'hora d'una cita justa, clavada. Bienvenida em du a les portes de Tànger de la mà de la incombustible Lai, mai deixa de sorprendre'm. Quemar las naves és del temps de revoltes i encara serveix des de la trinxera, que ara som calmats i prudents, és això fer créixer el moviment? Benedetti fa olor de gespa i de descobriments constants, la gràcia és que no ha caigut de la prestatgeria –diguem-li pedestal– encara. I sempre retorna...

Hay
ayeres
y mañanas
pero no hay
hoyes

De repeticions

–Que et dediques a anar pel món provant-ho tot almenys un cop?
–De vegades, dos.
[Fahrenheit 451]