crònica de matí

surto de casa a mig matí, és així, encara que la feina s'acumuli, sortir de casa a mig matí caminar i buscar una taula i un cafè comença a ser una necessitat vital. deu ser per això que no em recordo mai d'arreglar la cafetera?

un estel voleia, un amic fa d'acusador, l'asfalt és humit, a la cantonada hi ha roba llançada a un costat del contenidor (una sabata preciosa!), el mòbil queda a casa silenciós, al cafè puc agafar el diari, la biblioteca del barri no obre als matins, reassaboreixo Menorca i Adriana Varela, m'assetgen lletres àrabs, i hi ha gent amb jersei i amb tirants. quina bogeria...

si agafes el camí de la dreta, sempre arribes abans?



Una falta personal, tantes baixes en es meu sofà,
mil cent-cinquanta condons.
Alpinistes-samurais, coses més rares mos han de passar.
[Antònia Font]

el poder de l'envestida

quan vaig arribar a lloc, queia el dia. un vespre de primavera, que li diuen exigent, i a mi em sembla més dòcil que mai, em va dur al camp de batalla. de protecció, cafeïna a les venes i guix recent a les mans. a punt per l'envestida. i el tret de sortida, tres trets des de punts estratègics, que van resultar tendres i contundents. tres trets tendres. i de cop es van fer visibles els soldats. la milícia poètica enmig d'un paisatge cuco i trajectes a l'exili, a castells i carrers barcelonins.

s'acostava la nit. indecent, ella, i tot era clar, de llum encesa. l'envestida no era tal, o sí, una envestida contundent però suau alhora, mundana però poètica, enèrgica i expectant. envestida per sorpresa, com les dels bons estrategs. combat obert voltats d'incrèduls, observadors internacionals, olor de blat que puja al cap, instantànies jazzístiques i recomanacions flamenques.

quan tot va haver passat, sense ni adornar-me'n, la trinxera ja era una porta ampla i amb claus per a tots. des de la trinxera «brindo por la distancia y el correo del viento con tus certificadas caricias de ultramar».

el Castle

EN VOL LLIURE

Com el palpís dels dits desgastats
de noies que toquen, som
tecles de piano que sonen;
racons de Vallcarca, aquí
com el teu cutis que acosto,
llavis som a l'ombra d'estiu,
serrell que et cau sobre els ulls.
Coses equivocades, copes de més som,
sense interès, ni futur, ni perspectives.

Hi ha criatures angèliques -ho saps-
que toquen pianoles de fira.
Tot el que vull ser és aquest cel
sobre un descampat.
Llum que brilla amb doble intensitat
dura la meitat de temps.

Són coses equivocades, coses de més.
Copes equivocades, copes de més, som.

[David Castillo]

De bàrbars i barbarismes

L'altre dia sentia com el nostre president deia que «dintre d'uns mesos no es parlarà de l'aigua», la meva companya de feina m'avisava que «ara m'hi fico, al telèfon», les noies d'El Cabaret Elèctric simultaniejaven situacions: «estem veient un concert, estem parlant amb el sr. X, estem retransmetent...», en Cuní parlava de «la onada de accions a favor de en Franki», i un col·lega em reclamava a veure si «no em penses donar una abraçada i un petó?»

Renoi, quina feinada. Encara penso com posar-me a dins dels mesos de l'any, no fos cas que l'aigua m'envestís. I encara més, com posar-me a dins del telèfon, sort que sóc prima i potser ben contorsionada... Això de sincronitzar accions, encara, però a tantes alhora com elles no hi arribo, són unes màquines. Continuaré entrenant-me. La lentitud d'en Cuní m'exaspera, fins i tot és incapaç d'apostrofar tot i que estic segura que se sap de peapà totes les normes ortogràfiques. Per últim, al meu col·lega, li he preparat una caixa amb un llaç rosa on hi ha cinc abraçades i alguns petons de regal. Que en cas d'apuru no n'hi faltin.

Việt Nam

anirem al vietnam. ho sé. és d'aquelles certeses exactes que ara semblen impossibles i fins i tot absurdes però que des de dins saps que són així, i punt. allà, enmig de l'aigua, escollirem quins dels nou caps és el nostre, que potser ho són tots, i en tenim nou o més i mai coincidim. buscarem la flor del vietnam, que allunya els ianquis. canviarem els dongs per fruites ignorades. diuen que a pongour hi ha una cascada on els amors infinits escalen els seus graons per demostrar l'amor. i diuen, diuen, que anar-hi amb la primera lluna plena de l'any provoca estranyes passions sobtades als més incrèduls. enmig del xàfec, hi peregrinarem, doncs.

la vida, aquella «maudite»

canta l'Ovidi a la «Balada del concurs de blois»:

No tinc res cert, llevat del que és incert;
tot és obscur, sobretot el que és clar;
no em fa dubtar res més que l'evidència,
tota ciència m'és accidental.

[François Villon]

"Per més que feu, no passareu"

Les premisses són aquestes:
- no hi ha pena de presó per ultratjar cap bandera, tan sols multa
- qualsevol persona és digne de presumpció d'innocència, si no es proven els fets
- un fet de sis anys enrere quasi sempre queda pendent enmig de paperassa burocràtica, i sovint en alguna paperera
- els moviments socials enforteixen el teixit social
- tenir "padrins" t'obre totes les portes

Les conseqüències són aquestes:
- pena de presó per ultratge a la bandera (formalment potser no, però cara a la galeria sí)
- els jutges i jutgesses proven el que volen
- un fet de sis anys enrere pot ser, si cal, el més actual del món
- els moviments socials són carn de canó
- una petició d'indult redactada per una entitat de pes (per exemple, un ajuntament) no serveix de res

Si en voleu més, el vídeo de Vilaweb és aquí.

Prestatge de saldos

ungles rosegades
ulls miops de mirada confosa
gola sense campaneta
mocs i respostes eixutes
veu de nas
trastorn obsessiu lletraferit
peus de plantilla segura
orella recosida
impuntualitat de pagès
cicatriu d'apendicitis
cicatriu de combats infantils
paraulotes i renecs diversos
males ressaques
pèls de tota mida

i tot a preu de cost.

e.e. cummings per Villangómez

Fan els teus dits flors primerenques

de tot. Els teus cabells

és el que estimen més les hores,
una suavitat
que canta i diu
(encara que l’amor
sols dura un dia):
No tinguis por, ens espera el maig.