Tornes amb cotxe, les finestres abaixades i cantant fort les cançons més de moda de la ràdio. Si fa un dia clar, deixes enrere el Puig de la Creu i la Mola s'alça per la dreta. Darrere la Torre de l'Aigua es veuen les agulles de Montserrat. D'aquí a poc les dones que esperen assegudes al sofàs de polígon et saludaran. És fàcil: carretera i corbes. Les tens apamades, ja. I vas menjant galetes que fan de copilot. Quan passes per Can Riera penses en l'avi i que també és possible el verd al costat de la capital. I quan arribes fas un cafè a qualsevol bar: tots es coneixen i es barregen i són d'aquí i d'allà. Ets la forastera. I què. Està bé ser-ho, mola.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Et reconec la carretera, crec, Mitall! Una de semblant et faria arribar a la Vila del Pingüí. O sigui que ja ho saps... ;-)
I tu no l'has de fer cada dia!
Això sí, és bonic veure que encara queden trossos que et recorden que com el Vallès no hi ha res.
Fa poc vaig anar a Palau a fer un partit de futbol de costellada i jo també vaig poder observar que d'aquell Vallès del Pere Quart encara en queda alguna cosa.
Publica un comentari a l'entrada