dilluns, 28 de gener del 2008

Vida i milagrus

El primer record que tinc de l'Albert Pla és la veu de la meva àvia dient: -Vaja, un discu d'algun estripat d'aquests, no deu ser l'Albert Pla? I, coses de família, em van fer creure que era un perdut tocat de l'ala que només parlava de merdes, toreros i cagarros. I a sobre, del costat de casa!

Sort, grandíssima sort, que el pas del temps va fer que anés -una mica a contracor, ara ja puc dir-ho- a veure com Pla es feia el Sales (Pepe Sales, glòria al Pepe, "és urgent Budapest!") en una sala petita i propera. Va ser excepcional, brutal. Vaig trigar dies a pair-ho però les ganes de repetir van quedar amagades i van anar sortint a poc a poc.

Sort, grandíssima sort, que vaig repetir al Grec -la companyia havia canviat, això sí- fent-se el malo de la pel·lícula. Vaig poder assaborir més i millor la veu enganxosa de Judit Farrés i descobrir el viatge d'una burilla antiianqui, gran manifest: "y en algun estado sureño un montón de puros habanos sembrava el caos..."

Sort, grandíssima sort, de poder repetir escoltant vells èxits -ara ja els remugo a mitges i tot- allà a l'Hospitalet. Veueta innocent ("hola, gràcies a tots per venir..."), mirada posada al més enllà, la mítica butaca presidint l'escenari i uns músics de somni. Rumbeta, flamenco i solos d'excepció. Genial tornar-lo a sentir en català explicant-nos històries d'un gat, unes cabretes, la sequera de la comarca i fins i tot agafant mitja insolació bilingüe. Més, més... Joaquín el Necio, La dejo o no la dejo, Carta al rey Melchor: i diuen que el tio no es mulla! I al final, un regal: Papa, jo vull ser torero. El pare que, pobre, no entenia res de res; quanta raó! "Ell que era tan honorable, potestat de la sardana de les lletres catalanes".

Nomes ens van faltar els somiatruites. Ho sento molt, però a mi m'agrada :)

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Sort, grandíssima sort, que d'aquí quatre dies actua a la capital del Vallès Occ. (cal especificar? Pafavó, està clar que Terrassa no!). I no ho sé, però segur que en deixa anar alguna de bona (no anti-bustos, que a això ja ens hi atrevim tots, sinó contra "nosaltres", que mola més).

Per cert, que el Pepe Sales era nebot del Joan Sales-posem-nos-drets...

robert ha dit...

Jo el vull anar a veure quan vingui aquí Sbd.

Anònim ha dit...

S'ha de reivindicar la figura d'en Pepe Sales! Vaig veure al mutatge amb l'Albert, Mazoni, Nacho Vegas i altres i em va encantar! Sobretot la cançó de "Em moro", brutal, directe!

Felicitats pel blog!

(t'he contestat el mail!)

Anònim ha dit...

perdedor, tu sempre portant-ho al teu terreny, eh ;)

robert, i de pas passes per casa, que queda al costat i encara no has vingut!

carles, "em moro" genial i espera't a sentir "aguéev" de MiShImA, espera't...

Yeral ha dit...

Ei... Però com que "ho sento molt, però a mi m'agrada". COM QUE "HO SENTO MOLT"! N'has d'estar més que orgullosaaaa!! És un crack! És el millor que tenim al païs, és de les poques coses autèntiques que es poden escoltar avui... És un gran.
I per cert, t'has deixat de mencionar el meu preferit, amb lletres de Fonollosa: "Supone Fonollosa". I amb una cançó seva que és magnífica: Añoro. "A lo mejor la palmo y resucito siendo un cerdo (...); hasta que un ida el granjero, se me lleve al matadero, y convierta en embutidos
mis recuerdos mas grasientos... Entonces piensa en mí, recuérdame amor mío, cada vez que te tomes
una tapita de chorizo...". No tinc paraules.
Un "abrassu".

Somiatrufes ha dit...

Oh! Tu també? ole ole! No cal dir que a mi també m'agrada i celebro que per tu el remat sigui la cançó "Somiatruites".

Hola!