diumenge, 20 de gener de 2008

Li dèiem el Monsieur


Ja érem grans, almenys això deia el pare, però quan apareixia ell amb el seu barret tot es transformava. Entrava a casa a poc a poc escollint cada rajola que trepitjava: ara la vermellosa, ara la que està esquerdada, ara aquella de més enllà... No és que ho fes difícil, és que tot en ell era cerimònia i tot prenia sentit. Sovint, quan venia trist, arribava xiulant una vella cançó italiana, i quan estava content sempre remugava renecs en rus. Es mossegava les ungles fins a arranar-les i bevia aigua del Carme compulsivament. L’alè li pudia.

Però es treia el barret i tot es transformava. El mínim que podia sortir-ne era un soldadet de plom vingut de la trinxera austrohongaresa. Havíem vist de tot: saxos de mestres del jazz, pomes amb gust de taronja, sorra de platja de Kíev, rellotges sense busques, pols d’estrelles.

Després sempre marxava, saltant rajoles, i embarbussant-se amb les paraules. El barret fins a sota les orelles, no fos cas que li volés.

2 comentaris:

maria ha dit...

Bones!!

Si remenes pels arxius de l'any passat del "diari d'uns culturetes" trobaràs una ressenya de Persépolis! :p

I "caramel" te la recomano MOLT!!! De debò, a veure si hi vas i em dius el què!

Una abraçada!

Maria

maria ha dit...

iep!

t'acabo d'afegir al "de passeig" del diari culturetes!

;)