dissabte, 12 de gener de 2008

Tan fàcil

Entrem a les palpentes, a poc a poc, però posant tot el peu a terra. No de puntetes, no; sinó amb tota la planta a terra. Marquem les passes, silencioses. Recorrem tot l’espai, com si ens fos conegut de fa temps. No se sent res però de sota les portes surten escletxes de llum. (–Que hi ha algú?) Les pupil·les se’ns van acostumant a la foscor, la claror fosca d’aquest espai tancat. (–Qui s’amaga aquí?) Vine cap aquí, no tinc por, però hem d’entrar-hi junts. Ho veus?, hi ha llum sota la porta. Se sent una veueta trencada, sembla que algú remuga paraules. Les mans cada vegada ens són menys útils, ja no ens cal palpar, avancem. (–Que ho sents tu també?) És fàcil amb tu, i vénen soles les paraules. Avancem contra la paret, els objectes ens deixen passar, així de fàcil. (–No tronava a fora?) Ens apropem a la veu, ve d’una de les escletxes de llum. La porta és ben tancada. Vinga, obre, tranquil·la. La veu se’ns fa tan clara, ja. Entrem a l’habitació; poca llum, el llit desfet, un cigarro es consumeix.
No hi ha ningú.

3 comentaris:

perdedor ha dit...

Oh! Quantes sorpreses! I comencem amb Mishima, això promet...

emgiro ha dit...

Oh, un blog nou! I d'aquells que enganxen... M'agrada. I m'agrada la cançó de Mishima...

mitall ha dit...

Ja veig que Mishima són uns bons padrins, ja!


perdedor, espero no decebre't!

emgiro, quin honor tenir-te per aquí! fa dies que tafanejo el teu "efecte"...