dilluns, 19 de maig de 2008

el poder de l'envestida

quan vaig arribar a lloc, queia el dia. un vespre de primavera, que li diuen exigent, i a mi em sembla més dòcil que mai, em va dur al camp de batalla. de protecció, cafeïna a les venes i guix recent a les mans. a punt per l'envestida. i el tret de sortida, tres trets des de punts estratègics, que van resultar tendres i contundents. tres trets tendres. i de cop es van fer visibles els soldats. la milícia poètica enmig d'un paisatge cuco i trajectes a l'exili, a castells i carrers barcelonins.

s'acostava la nit. indecent, ella, i tot era clar, de llum encesa. l'envestida no era tal, o sí, una envestida contundent però suau alhora, mundana però poètica, enèrgica i expectant. envestida per sorpresa, com les dels bons estrategs. combat obert voltats d'incrèduls, observadors internacionals, olor de blat que puja al cap, instantànies jazzístiques i recomanacions flamenques.

quan tot va haver passat, sense ni adornar-me'n, la trinxera ja era una porta ampla i amb claus per a tots. des de la trinxera «brindo por la distancia y el correo del viento con tus certificadas caricias de ultramar».

2 comentaris:

Yeral ha dit...

Tu i jo i un bes sense port, com una trena negra...

Ha sigut un plaer conèixer-te. Un plaer obsidià.

Carbó d'amor dins els ulls, com una trena negra...

(P.D. Desglaç... discassu!)

l'altre ha dit...

Tres claus obren tres portes a tres trets tendres.
Aquesta envestida "continguda" a mi m'inflama el cor com mil somriures.
Tu saps ben bé de què et parlo.
Meravellós!