lamitall viu en un clot de terra sota d'un antic molí ara mig abandonat a les vores del ripoll. a Ca la Mitall s’hi viu en soledat, un món a part de tot. un món fictici. perquè ens han dit tantes vegades que la ficció és real, que la ficció no és inventada, que la ficció s’inspira en el cada dia, que la ficció... que ens ho hem cregut del tot. molt bé, doncs la ficció mitalliana-mitallenca ve a ser això: ficció amb algunes dosis desfigurades de realitat. una línia fina sota la parpella que ho desdibuixa tot. si lamitall cau per un precipici, que regni la calma, és impossible ja que viu sota terra; si lamitall engoleix un pot sencer de pastilletes, tranquil·litat, que a ca seu no en venen d’això; si lamitall du roba interior de puntes i lligacames, il·lusos!, res més allunyat de la realitat; si lamitall beu sense mesura, no patiu, que no veureu el seu alter ego fent esses pels carrers. lamitall fa el que vol i escriu com vol del què vol. i el que passa a Ca la Mitall és tan seu, queda aquí tan endins del clot, que no en sap res d’altres fronteres. i és que lamitall és un mite irreal fet de metall que no vol ser més, que no és res més. això sí, artesana de mots i franctiradora des de la trinxera. això, ara ja no l’hi treu ningú.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Això!: lamitall és un mite...
Que n'és de curiosa, la mitall.
Per cert, benvolguda cosina, t'has llegit el llibre del Joan Miquel Oliver? Si te l'has llegit, me'l recomanes?
Però hi ha una pregunta que queda per fer: perquè franctiradora des de la trinxera; perquè ara ja no l'hi treu ningú??
Jo veig que lamitall és plena de sorpreses que, tot i el ciment, mica en mica floriran. Perquè la primavera, amb sequera i tot, és inevitable.
A Cal Triti s'hi respira pau aquesta nit. Plàcida quietud.
Uau...
Jo vull veure en persona la Mitall d'una vegada! Sentir-li la veu i dir-li timonera!!!! :)
La Mitall del molí, la de les puntes, la de la trinxera...la que no té fronteres...!!!
No ho sé, però quan menys ens ho pensem ens trobarem i ens farem una gran abraçada...o avui al Clot a la Directa o a qualsevol d'aquests llocs on anem a petar tots els del gueto...;)
Aurem
l'altre, sísí, un mite casolà, fet de pedaços.
robert, ja saps què en penso.
yeral, la primavera ja no és sequera. almenys per aquí. oé!
la nit, preciosa! tenia classe l'endemà, així que... quan menys ens ho pensem!
Ca la mitall sembla molt acollidora, per això de que no hi han causes de desgràcies com caigudes de precipicis ni pots de pastilles.
Il·lusos, pervertits els que volien aquella roba interior :p
La ficció de ca la mitall és màgica, ella viu en el seu món, hi pots o no entrar, que a ella no la faran fora.
:)
Publica un comentari a l'entrada