un febrer de primavera, rere la trinxera
un mur ben alt i espiells des d'on inspeccionar d'amagat. avui hem tret els màusers i he disparat sense mirar a tots els punts possibles. sense pietat. fa por, fa mandra i por, i des de la trinxera puc bombardejar-ho tot. des de fora a dies sé que algú treu pedres, però tant me fa, hi ha més de tres barricades. pedres, sacs, fang, esbarzers i restes de la metralla d'antics combats. des d'aquí el miro. i ho sap. clavells secs a la solapa, i artesania amb els mots.
o això o deixar les armes.
un mur ben alt i espiells des d'on inspeccionar d'amagat. avui hem tret els màusers i he disparat sense mirar a tots els punts possibles. sense pietat. fa por, fa mandra i por, i des de la trinxera puc bombardejar-ho tot. des de fora a dies sé que algú treu pedres, però tant me fa, hi ha més de tres barricades. pedres, sacs, fang, esbarzers i restes de la metralla d'antics combats. des d'aquí el miro. i ho sap. clavells secs a la solapa, i artesania amb els mots.
o això o deixar les armes.
4 comentaris:
Això, això, això, això... Deixar les armes? Au vaaa!
Això i Mahler.
A risc de ser repetitiva, de vegades cal traspassar la trinxera i entrar de ple a la línia de foc. A la guerra, com a l'amor, tot s'hi val!
Diria que val més que no esperis que ell dispari. Treu les granades i fes una demostració de força!
"clavells secs a la solapa, i artesania amb els mots"... qui deu ser?
ok,yeral,disparo, disparo i disparo ;)
bruna, véns amb mi? preparem una emboscada?
somiatrufes, ui, no te'n creguis ni la meitat, de tota aquesta arenga.
Publica un comentari a l'entrada