En Joan Miquel Oliver (digue-li cantautor, digue-li freaky, digue-li raro, digue-li lletrista dels Antònia Font, digue-li geni) és un dels pocs capaços de posar paraules com polo, brúixola, calimotxo, calidoscopi i punki de costat i parir-ne una cançó terriblement certa de què són les nostres vides. Perquè sí, som això: malalts que donem voltes calidoscòpiques i "s'amor que se perd se'n va amb una foto". Però en el fons del fons duem vides ben normals, tan normals que cançons com aquesta ens sacsegen cosa de no dir.
jo sé que tu m'entens."
I a mi, que també bec jotabé tota engalanada, però em distrec veient passar els ovnis, mentre sona de fons un piano d'un teclista estrafolari, em fascinen aquests raros que segur que menteixen quan diuen que no coneixen París. Una delícia!
4 comentaris:
Quin mestre.
Gran freaky el Joanmi... Gran Mestre Jedi... Ara, parla-hi, saps? Un dia vaig conèixer els d'AF i tots tant trempats prenent cubates amb mi i els amics i el Joan Miquel en un racó, tot tímid i esquerp. És més rar que un gos verd...
Je t'aime...
robert, llàstima que els de casa no el saben apreciar, jajaja!
yeral, uouuuu! vas de cubates amb AF? quin luju, tu. així doncs... canvio els bitllets de Vietnam per París, no?
Jo l'entenc...
(i suposo que automàticament entro en aquell espai dels happy few aparentment automarginats i distants que ho poden ironitzar tot agredolçament, i quina sort!)
A mi em fa la sensació que en J.M. Oliver es mostra "amagant-se" darrere una banda de música (tot i que ara ha fet un llibre i una BSO d'un peli).
(Per cert, per mi la millor d'aquest disc és "La mujer que mordió un piano" i "Rellotge".)
Publica un comentari a l'entrada