Una llengua diferenta (o l'adjectivació femenina al poder)

A mi tot aquest sermó de "siguem progres, siguem políticament correctes i feminitzem la llengua, que tants anys d'opressió masclista i patriarcat ens han fet esclaves i fins la llengua ens han usurpat" francament em fa com una mica de mandra. Que sí, que tenim una llengua marcadament masculina. Que sí, que la llengua és un reflex de la societat. Que sí, que hem de ser orgulloses i vetllar per l'ús no sexista de la llengua.

Primer de tot, siguem rigorosos i tinguem clar que gènere gramatical i sexe no són el mateix. Així doncs, històricament -i si voleu, això sí que és herència del sexisme sociocultural que carreguem- el masculí s'usa com a gèneric, com a "forma no marcada" per designar un grup, hi hagi homes i/o dones. D'acord, hem de fer un esforç per trobar noves fórmules i fer més visible la dona, però... a canvi de què? Vull dir que no em sembla gaire funcional ni elegant farcir els textos de barres inclinades (els/les treballadors/es), de formes femenines i masculines sense abreujar una al costat de l'altre (les catalanes i els catalans) o simplement de formes femenines per referir-se a un col·lectiu (totes sabem que...). I d'acord, en aquests casos ja trobaríem solucions: el personal o la plantilla, la població catalana, tothom o la gent. D'acord. Però ja m'enteneu, no ens passem i convertim els textos en camps de batalla il·legibles. Tenim el que tenim, i la llengua és com és. I un afegitó: l'ús sexista de la llengua ve ben sovint pel contingut i no la forma, si n'hem sentit de discursos masclistes amb formes impecables!

I amb tota aquesta feminització de la llengua en què s'està acceptant pilota, informàtica i homes de la neteja, cosa que -més val dir-ho- em sembla genialíssima; doncs jo trenco una llança a favor de la feminització dels adjectius. Perquè si hi posem la banya, posem-la-hi tota. I així jo ja parlo de persones gegantes, de la faldilla marrona i d'una llengua diferenta.