divendres, 28 de desembre de 2012

Les meves fonts

A les hores petites i avorrides el tedi es fa més present. Arriben la nostàlgia i l'agitació, totes alhora, i qualsevol decisió presa en aquest impàs sembla clara i diàfana quan l'endemà mai ho és tant. A les hores fosques tot pren un toc tèrbol com de misteri que pica i pica fins a fer forat. L'endemà, per sort, la superfície és plana i de forat, cap ni un.
És en aquestes hores que em pren el desassossec constant. Surt a la llum, quan ja semblava enterrat, i m'embolcalla entre mantes per fer passar el fred. Aquella inquietud de qui no en té mai prou i sempre busca i rebusca entre el fato de la gent. Una inquietud que no es sadolla, l'eterna descontenta que no troba mai la font.
A voltes, quan creixen les hores, la font apareix. Alleujada, descarregada d'un pes gros, crido: «Qui és l'últim?» I va, i resulta que l'opció bona era: «El següent?»