dilluns, 7 de maig de 2012

Binigaus, la pell a la sorra

Mig vestida, mig nua, amb el cabàs penjant i el cel serè amb quatre núvols que el pinten. Agafar el caminoi que recorre la platja i espiar des de dalt aquells que jeuen deixats anar a les carícies del sol. Deixar descansar els ulls enllà i no trobar el final de l'horitzó. Entrellucar barques, illes i planetes imaginaris amb els ulls relaxats cap endins.


I tonar-hi a ser. Així com si el temps no hagués passat i tot fos només un parèntesi. Binigaus, la pell fregant la sorra, la pell tocant el mar. Caminar i caminar endins fins que l'aigua et toqui el melic i abandonar-te tota. Trobar la porta de la cova entreoberta convidant-te a passar. Entrar descalça a la cova dels Coloms com si, pionera, fos descoberta per primer cop. Tornar al  teu cos, com un territori nou, ignot, que esclata en èxtasi davant la meravella. El paradís a tocar.

És maig i sospiro per murs de pedra seca. I sempre passa el mateix: redescobreixo els murs i em semblen nous, com si protegissin reserves apatxes de dintre meu. Tornar a casa. I que caigui una llàgrima perquè sap que és aquí on pot fer-ho lliure, tranquil·la i sense por. Saber del cert que és aquí on ets tu, tota sencera, sense fissures. Fer-te plena.

És maig i sempre em torna el mateix. Val més enamorar-se dels llocs, ells mai marxen, sempre hi són.

2 comentaris:

robert ha dit...

Això de la cova dels Coloms m'ho hauràs d'explicar!

toni i laia ha dit...

la propera vegada hem de fer el mateix camí amb jersei de coll alt.