muntanyes russes

ara sí, ara no. avui, fred; demà, calor. vull dir que cada matí mig obro l'ull lleganyós i depèn de si la porta és entreoberta i el gat és als meus peus ja sé què em passarà. o a vegades és la finestra que té algunes escletxes entreobertes i deixa entrar el sol. si el veí de sota serra fort la fusta, sé que hi haurà feina a dojo però si és el nen qui plora, ja m'ensumo que ens barallarem fort. depèn de si puja olor de cafè o de sofregit ja intueixo si l'espatlla em molestarà a mitja tarda. som muntanyes russes i cada revolt és un matí, o una nit, depèn de com t'ho miris.

amb l'avi quan anàvem a Montjuïc i compràvem el tiquet m'estampaven una calcomania a la mà esquerra. no me la deixava fregar, jo, i durava dies i dies fins que anava estripant-se fins a caure. així durant la setmana era l'enveja de la classe. però a les muntanyes russes no hi pujàvem mai. era per a nens grans. i mira ara, no hi ha manera de baixar-ne.