dissabte, 30 d’abril de 2011

de porc i de senyor...

quan rebo una invitació a sopar per part d'algun galant, jo ja tremolo. menjar davant d'algú altre que et desperta cert interès sempre és un repte, però encara ho és més veure'l a ell menjar. hi has d'anar ben preparada per trobar-te qualsevol cosa. sovint qui menys t'esperes és un marrà de cuidado i acaba ben galdós. esclar que també m'ha passat a l'inrevés: un sapastre de carrer que un pic es posa a taula té les formes més refinades de tota la ciutat.
però deixeu-me parlar avui dels cromanyons. són homes fets i drets que mengen com si se'ls escapés la vida entre les mans, en aquest cas seria el menjar. mengen a corre-cuita, et parlen amb la boca semiplena, el menjar a mig empassar, i pretenen que tu els segueixis el ritme. -vas molt lenta tu, oi? que potser no t'agrada? això ho acostumen a dir amb els ulls brillants, no pas per mirar-te els teus sinó guitant fixament el filet de vedella banyat de roquefort. de cromanyons me n'he trobat amb formes finíssimes i de porcs considerables. vull dir que no és qüestió de les formes, és alguna cosa que va més enllà i que es resol a menjar de manera primitiva en el sentit de no gaudir del plaer dels aliments. si a sobre, et toca un salvatge en les formes, aleshores estàs perduda. i la nit s'acaba després del cafè.

2 comentaris:

anna g. ha dit...

bona crònica! som allò que som veritablement, allò que no podem amagar en els actes més antics i primitius :)

Joan ha dit...

cap pressa mai, a taula. Un gin tònic per començar. ;)