dijous, 25 de setembre de 2008

a la trinxera (III)

després de la treva, vénen dies d'atacs inesperats. no falla mai.

després de sortir a donar una volta, de gaudir del paisatge invisible fins ara. després d'inspeccionar pam a pam el terreny. he creat noves rases. he ampliat el refugi. és hora de tornar a l'emboscada, de soterrar-se entre la terra seca per les hores altes del sol estiuenc. altre cop la protecció contra el mal, contra la por, contra vosaltres, atacants inesperats. prendré corda i brides per retenir-me i ignorar que potser és hora de fugir i volar enllà després de tant esperar la resta de l'esquadró. per ara m'endinso dins la closca de cranc que em fa de casa. com un cargol. si paro bé l'orella, encara puc sentir algun batec d'ales.

poso les mans a la bandolera. les granades de napalm són a punt.

4 comentaris:

Jordi Català ha dit...

Et canvio un caragol per un val d'ales.

Sí, ja ho sé, jo surto perdent, però què hi farem...
:p

Tirai ha dit...

Buf! També, m'he hagut d'amagar a la trinxera altre cop! Esperem que torni la treva aviat!

Yeral ha dit...

L'única guerra que es guanya (o es perd) passa al camp de batalla. Qui s'atrinxera mor d'inanhició i avorriment. Tanta trinxera farà mal. L'emoció també s'ha de cuidar. I el dolor és un sentiment massa proper a la felicitat com per descartar-lo d'entrada. Jo, com deia aquell tema del NHOP "prefereixo haver estimat i perdut que no haver estimat mai".

Jo surto, cada cop més convençut, en plan "kamikaze" a disparar dagues enverinades d'encís. Espero que alguna arribi a bon port. A bon cor.

Queda dit.

vladimir ha dit...

això, dins la closca i amb les banyes arronsades... i ja poden anar caient bombes.