dimecres, 6 de març del 2013

Horror vacui


...que tots hem de desitjar que el nostre univers sigui tan ple com sigui possible,
que el Gran Horror consisteix a tenir un univers personal buit, trontolladís,
un univers on el jo sigui en una banda i en acabat hi hagi tota una immensitat
solitària abans que els altres comencin a aparèixer en escena.
Un univers no-ple. La solitud. 
[L’escombra del sistema, David Foster Wallace]

Que si no tens una vida plena d’activitat has fracassat. Que si ets lluny de la gent i no hi arribes has fracassat. Que si no tens mil obligacions diàries has fracassat. I aleshores ens omplim de cursos i cursets, tenim milions d’amics interessants i ens encadenem a famílies, parelles i amants. La lluita constant per mantenir aquests grillons ens té enganxats a la rutina. Però per dins persisteix la buidor de saber que no estem plens, que ens falta el dintre i la pau per caminar sols. I un dia arriba la solitud, amenaçadorament guerrera, per fer-nos de mirall. El repte és encarar-nos-hi, o deixar-la de banda seguint amb les cadenes de les quals no ens podem alliberar. Però encarar-nos-hi demana paciència, valentia i força per deixar-nos anar. Difícil, sobretot perquè això no es porta i ningú ens n’ha ensenyat. Impaciència, escapisme i autocontrol emocional és al que ens aboca el sistema en què vivim.

Però si l’escoltem una mica la vida ens ensenya a ser pacients, menys egoistes, més honestos i com ens assemblem espantosament als nostres progenitors. A viure la indefugible soledat, per poder viure alguns llampecs de companyia.

I tot i així, això mai garanteix l’èxit total.

1 comentari:

robert ha dit...

Al final me l'hauré de comprar!