divendres, 10 de gener de 2014

Titrit

Ets, potser, el que queda d'una princesa amazigh. De tant plorar tens els ulls secs del desert i profunds com un oasi reservat per als aventurers. Has cremat totes les tendes i t'ha quedat el gust de la plata a l'arrel de la llengua, que et revé quan ve l'enyor. Dus el perfum de gessamí incrustat a les ungles que confons sovint amb el romaní, i cantes l'amor per les pedres que tens a prop per manca de l'Atles immens.

En les nits de lluna blanca, t'arriba com un aire calent que se t'endú cap al sud. Deixes que et desemboliquin la teva trena negra i t'inventes històries d'altres per no haver d'explicar les teves. La calor seca t'embriaga i perds el nord per tornar al sud, amb el teu amant nòmada. Cilantre, gessamí, te i hores infinites sota un sostre d'estrelles amb algun forat de cel.

I després de tot, només et queden granets de sorra que es fan muntanyes a les butxaques de la pena i el so d'un llaüt llunyà.