divendres, 8 d’octubre del 2010

fet i fet, no hem canviat gaire. torna la tardor i encara que el nostre voltant es doblega com un acordió i hi ha pisos, casaments i criatures, nosaltres ens mantenim. és com un seguir la vida i de cop un standby. i fa por, sempre tot fa por a la tardor. perquè aquest fred-calor, aquest és i no és ens fa fràgils i fàcilment feribles. i la malenconia tardorenca no és una bona aliada en nosaltres.

parlo de tu, i de nosaltres. dels teus ulls i dels records amagats rere sacs de runa de fa temps. tot és massa lent ara per a aquests ensurts que em claves i jo només aspiro a saber obrir més la porta perquè corri l'aire però tancar-la a temps. c'est mon défi.

2 comentaris:

anna g. ha dit...

per què els records tornen per esgarrapar-nos la pell quan ens sentim més dèbils? i el problema és que plorar no ens farà mai més forts. potser la tàctica és deixar anar les fulles mortes i protegir-se dels calfreds :)

Joan Barqué ha dit...

brutal temps o rellotge.