dissabte, 2 de gener de 2010

i per allargar la tonteria

doncs a mi no em sembla tan estranya aquesta apatia melancòlica del cap d'any quan sembla que tot ha de petar i començar de cap i de nou. au, vinga, si ja sabem que qui més qui menys continuarà fumant, bevent o veient-se d'amagat amb la parella de l'amic. dies de propòsits i de llistes interminables, dies d'«aquest any sí!». o el que és pitjor: dies de mirar enrere i de nostàlgia, dies de «i que bé que estàvem». tot plegat em supera i cada any em passo una setmana enrabiada sense motiu i amb un to vital sota mínims. què volem fer, què volem dir..., ai! si almenys ho tinguéssim clar. per sort són pocs dies i aviat passen el reis i tot ho posen al seu lloc i torna l'alegria i el ritme normal. que a mi el nadal m'encanta però el cap d'any... buf, com costa el cap d'any.

5 comentaris:

Tirai ha dit...

M'ha agradat llegir aquest post! Ja era hora trobar un post crític amb cap d'any i que no em fes sentir un bitxo raro per no estar de bones!

Jordi Català ha dit...

no saps quant em sento així jo també

maria ha dit...

"Re"torno per compartir el meu calaix de sastre... No sé on em durà, però de moment, ja està obert! Una abraçada i bon any!!

http://olordexocolata.wordpress.com/

Vinz ha dit...

Raó no te'n falta.

Robert ha dit...

cap d'any fa pensar molt. quanta raó!